Retrobaments

Passo uns dies respirant pols a les golfes del que va ser el pis dels meus pares. Intento recuperar una cosa que no sé exactament què és abans que vinguin els de les mudances –ja tenim dia i hora concertats– amb un missatge cert: llavors, quan hàgim sortit, ja no podràs tornar al lloc on vas viure tants anys, ja no existirà la possibilitat d’albergar una vaga voluntat de recuperar, encara que no sàpigues exactament què. En aquestes golfes, oblidades durant dècades, hi ha cadires i un balancí. Hi ha matalassos farcits encara de llana que al seu dia van ser confortables. Hi ha un parell de jocs infantils dels quals ja no recordo les regles. Hi ha quaderns escolars i dibuixos que van ser el centre d’atenció de la família en moments segurament feliços. L’explosió de la ingenuïtat infantil que ara es reprodueix en els fills dels fills. Ells potser també recordaran com a feliços els moments que van dibuixar quan, d’aquí uns anys, respirin la pols d’unes altres golfes. Hi ha una planxa i un gramòfon que alguna vegada va funcionar. El seu altaveu és l’evocació d’un fil musical que ara sóc incapaç de taral·lejar. Hi ha llibres que no sé si vaig llegir mai. Comprovo, a les cobertes, el recorregut de la meva educació sentimental. I, només de tocar-los, sé que vaig ser tot el que s’hi explicava. Però no sé si els vaig llegir.

Umberto Eco, en una xerrada a The New York Public Library, aquella deliciosa biblioteca a les escales de la qual s’han rodat tantes pel·lícules, ens parla dels llibres que romanen a la prestatgeria (o a les golfes) sense que els fem cas durant 30 anys, per dir alguna cosa.

No és que pensem que potser els vam llegir, sinó que estem segurs que no ho vam fer mai. I, no obstant, al tornar a les nostres mans, ens adonem que els coneixem a la perfecció. «Hi ha tres teories», explica Eco. «Pot ser que es tracti d’un fenomen de transmutació gràcies al qual es transmet al nostre pensament el contingut del llibre per simple imposició de les nostres mans damunt de les cobertes. O és possible que un dia el fullegéssim sense pensar que n’estàvem llegint les pàgines. O també potser que hàgim sentit a parlar d’ell en uns altres llibres que sí que hem llegit». Sigui com sigui, aquests llibres –dos a l’atzar: un manual sobre el situacionisme i Retrato del artista como perro joven, de Dylan Thomas– han viscut amb mi (i jo amb ells) en aquesta eternitat en què tot semblava indicar que ens ignoràvem. Definitivament, són llibres llegits, són atmosfera que respiro.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Ametllat de Felanitx

Passo uns dies al santuari de la Mare de Déu de Sant Salvador, a Mallorca. A 510 metres d’altura, dominant, sobre el poble de Felanitx. Des d’aquí es veu mitja illa: la costa de Llevant, Portocolom, S’Horta. Amb una mica de sort, la costa de Tramuntana i, en dies clars, fins i tot Cabrera. Sopo al bar de l’ermita unes sopes mallorquines i, de postres, em prenc un ametllat. Emoció intensa que m’arriba, com amb els llibres de les golfes, per l’embolcall. És el mateix dibuix i el mateix tacte setinat dels ametllats que em prenia als estius de Banyoles, a casa dels meus avis, quan m’asseia al porxo del molí. Quaranta anys després torna la mateixa textura, un sabor idèntic. I, amb ells, els plàtans de la plaça i el bar on ens els compràvem, i els dies de mercat amb el seu xivarri, i tot el poble sencer, i els meus avis. I també els dibuixos que un dia van ser el centre d’atenció de la família en moments segurament feliços.