Una manera de morir

Entre la quantitat de cadàvers que omplen les pàgines dels diaris sorprèn trobar-hi una notícia petita, gairebé íntima, per a un acte evidentment íntim. Es tracta del suïcidi del director d’orquestra britànicEdward Downesi la seva dona. Ha estat un suïcidi sobirà, tranquil, reflexionat. ElsDownes van parlar amb els seus fills, els van manifestar la seva decisió i es van encaminar a la Clínica Dignitas de la ciutat suïssa de Zuric, un establiment especialitzat en aquesta mena de demandes.

La casuística dels suïcidis sol anar acompanyada de grans trastorns. Es dóna per descomptat que el suïcidi –o, en termes mèdics, l’autòlisi– és l’últim recurs davant de la desesperació. Al suïcidi se l’honra quan és col·lectiu, però se li nega fins i tot la terra sagrada quan és individual. Els tanquistes de l’Exèrcit israelià presten jurament a l’antiga fortalesa de Massada on els últims resistents es van deixar morir davant l’evidència que serien conquistats per les legions romanes. L’acceptació de la mort en pro d’un valor superior de la pàtria forma part de la cultura de tots els pobles. Des de Numància fins a la crema de vaixells d’Hernán Cortés, des dels kamikazes fins als que van atemptar contra les Torres Bessones. El«¡Viva la Muerte!» deMillán Astrayjustifica aquestes decisions.

Però quan el suïcidi és personal, llavors sembla que es tracta d’un acte inútil. En el millor dels casos, la societat sol enterrar el cadàver del suïcida atribuint la decisió al seu tarannà covard i feble. De tots els actes en què l’ésser humà té l’última paraula, el més transcendent és el suïcidi. No triem néixer, però, en canvi, sempre podem escollir el moment i el mètode de la nostra mort. Deu ser precisament aquesta facultat la que paradoxalment ens proporciona aquestes ànsies de viure. Si la mort ha d’arribar, que sigui perquè l’hem cridat, no perquè ens agafi desprevinguts. L’única manera de vèncer la partida a la mort és portant-li avantatge.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

Edward iJoan Downesresponen a un altre tipus de suïcides. Van declarar haver-se sentit afortunats amb el tipus de vida que havien tingut. Van rendir homenatge a un amor que els havia mantingut units al llarg de 54 anys. Davant la certesa de la decrepitud, van decidir morir. No es tracta ara de saber qui dels dos va tenir la idea. Però en aquesta mort anunciada hi ha un acte d’amor pòstum. Si un dels dos hagués decidit el suïcidi individual, ¿què hauria passat amb el supervivent? ¿Quant remordiment sentiria el viu davant de la mort de la seva parella?

A Occident tenim una mala relació amb la mort, tant si aquesta és desitjada o accidental. ElsDownes han fet de la tragèdia de Romeu i Julieta un acte de maduresa. L’ésser humà és l’única espècie animal que sap que algun dia haurà de morir. ElsDownesno eren una excepció i van decidir portar el seu amor fins al final. El seu gest no és admirable ni reprovable. Al cap i a la fi, la mort forma part de la vida i no es tracta ara de jutjar unes persones que es van negar mútuament a plorar-se. Van posar data i hora per desaparèixer i ho van complir a Suïssa, que és el país de la puntualitat. Ni s’ha d’estendre l’exemple ni tampoc hi ha motius per rematar moralment elsDownes. Però en aquest gest hi ha, com a mínim, el ferment de la llibertat individual i l’evidència que, després de 85 anys de vida i 54 de parella, elsDownes havien arribat finalment a l’edat adulta. Van viure feliços i van morir en pau. Un privilegi poc habitual, per cert.