Federico Martín Bahamontes: "¿Dopatge? Jo corria a base de cigalons"

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: vostè fa 81 anys (per molts anys, per cert) que enganya tothom, i resulta que està considerat un dels paios més honrats del món. ¿M’explica com és això?

--El primer que hauria de fer és explicar-me per què em denuncia. ¿A què ve això que fa 81 anys que enganyo la gent?

–Doncs molt senzill: es diu Alejandro Martín Bahamontes, res de Federico. ¿O no és així?

–Sí, és veritat, però això li ha de dir al meu oncle Federico, el germà del meu pare. El meu pare, Julián, va decidir posar-me Alejandro i el meu oncle va dir que «pels meus collons» –així com ho sent– «aquest nen es dirà Federico». I, pels seus collons que passaré a la història com a Federico. I no es pot ni imaginar els embolics que m’ha suposat una tossuderia semblant.

–Ara, ¿com es diu o com li diuen: Federico o Alejandro?

–¡Com vol que em digui, doncs Federico, encara que jo tinc tota la meva documentació com a Alejandro!

–Però li criden pel carrer «¡Alejandro!» i ni es gira, segur.

–Dilluns, abans de venir a Barcelona, vaig anar al dentista; res, una revisió. Surt la infermera i diu: «Don Alejandro Martín». I res. I repeteix: «Don Alejandro Martín». I res. I això que a la sala d’espera estava jo sol amb tres senyores. Fins que la infermera, el tercer cop, se m’acosta a un pam i em diu: «Perdó, ¿és Don Alejandro Martín?» Òstia, és clar que ho sóc, sí.

–Bé, Don Alejandro, perdó, Don Federico, ja han passat 50 anys d’aquella gesta, tota una proesa.

–I pensar que tot va començar en una cacera de llebres amb llebrers...

–¿Així es va gestar aquella victòria?

–Jo no parava d’explicar-li a Coppi, que era la repera i a qui ja havia derrotat, que el meu pare tenia 36 llebrers per caçar i així poder reforçar la nostra dieta. I Coppi no s’ho creia. Així que un dia el vaig invitar a una d’aquelles caceres amb Geminiani, Grazyck i Van Looy. A vostè, que no és cap nen, segur que li sonen aquests noms. I allà, en plena cacera, va ser on Coppi em va convèncer que havia d’aspirar a guanyar el Tour i no només el premi de la muntanya.

–I entre carrera i carrera, dic dels llebrers, és clar, el va convèncer.

–Vaig firmar amb ell, sí, per 500.000 pessetes, però li vaig exigir contractar dos gregaris, Julián San Emeterio i José Herrero Berrendero. Per no estar sol, no per res més. I ens va començar estafant. ¡Estafant el sou!

–Perdó, el convenç perquè corri el Tour dirigit per ell, vostè firma i va el gran Coppi i l’enganya.

–Primer, ens va llogar al Kas per córrer la Vuelta, on em vaig haver de retirar perquè em va sortir un furóncol de set boques al costat del cul. ¡Un martiri! Després, va el paio i ens lloga al Cóndor per córrer la Volta a Suïssa. I allà es van plantar els meus gregaris. «O cobrem o no correm». Vaig agafar Coppi i per poc no el mato. Ens va pagar i vam córrer el Tour i el vaig guanyar.

–Allà va ser on es va aturar al capdamunt d’un cim i es va prendre un gelat. La veritat, tenia gairebé tants collons com el seu oncle Federico, ¿oi que sí?

–Perdó, és una invenció. Vaig treure, en efecte, 25 minuts als perseguidors a La Ramageure, als Alps, però una pedra em va destrossar la roda posterior i, és clar, no vaig tenir més remei que esperar el cotxe de l’equip, que estava llunyíssim. I, mentrestant, va passar un paio amb el carret dels gelats i li vaig demanar un cucurutxo de vainilla, quan va aparèixer el fotògraf deL’Équipe. I, ¡pam!, immortalitzat per a tota la vida.

–Doncs, avui dia, el gelat potser el qualifiquen de dopatge i l’eliminen.

–¿Dopatge? Jo corria a base de cigalons. Jo no em fiava de ningú. És més, em preparava la meva pròpiabomba. Al marge del bidó d’aigua, cafè o te, en una petaca d’alumini, que portava a la butxaca posterior, em preparava una barreja, que era una espècie de cigaló: dos cafès, mitja copa de conyac i un rajolí de Colastier, un regulador del ritme cardíac. Quan faltaven 50 quilòmetres per a la meta, treia la meva petaqueta i, ¡pam!, cap a dins. Volava.

–Em diuen que, després dels controls d’avituallament, agafava, a vegades, uns cabrejos que no vegis.

–¿Què faria si en lloc de cuixeta li toca una aleta? Sí, quan em tocava una aleta em posava a mil.

–¿Li agraden els ciclistes d’ara?

–M’agraden, però em semblen uns senyorets. Bé, com bona part de la joventut actual. Miri, si no has patit en aquesta vida, si no t’ha costat esforç i sacrifici arribar-hi, quan comencen les dificultats t’enfonses. Els ciclistes d’ara, com que no han passat necessitats, quan arriben els mals moments cedeixen, s’ensorren.

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

–Digui’m que guanyarà Contador.

–Contador és molt bo, molt, però té l’enemic a casa. Espero que quan arribi la muntanya li clavi una bona allisada a l’americà i posi terra pel mig.