L'entrevista amb Roger Hodgson, Cantant i compositor
Roger Hodgson: "Vaig deixar Supertramp per la família"
L’afilada veu de Supertramp torna a Barcelona 12 anys després per reviure, dimecres que ve al Poble Espanyol, els èxits de la banda sonora de diverses generacions.
Roger Hodgson.
–En la seva actuació al passat Festival de la Porta Ferrada, va preguntar per què no actuava a Barcelona, una de les seves ciutats favorites.
–Sí, m’encanta el seu esperit, la gent. És tan viva, passional, única... I hi tinc molts amics; ho vaig dir al meu mànager i sóc molt feliç de tornar.
–Va mostrar molt sentit de l’humor. Amb Supertramp, era molt tímid.
–Sí, he canviat molt. Abans no podia ni parlar amb el micròfon i ara m’agrada riure i fer riure. Els 20 anys fora del grup m’han fet un home nou. Tinc una seguretat i una felicitat que no havia tingut mai. Disfruto molt més de la vida.
–¿Com ho ha aconseguit?
–L’espiritualitat és molt important per a mi. No són l’èxit o els aplaudiments els que em fan feliç, a mi o als altres, sinó sentir-me agraït per la meva vida i viure-la amb el cor. Cada persona ha de trobar el seu camí cap a Déu, i per a mi és l’amor i es troba en el propi cor.
–La seva veu és la de sempre. Deu ser perquè no fuma...
–Potser, però sobretot és perquè quan em sento bé al meu interior, la veu sona meravellosa. Si em sento estressat o infeliç, no tant.
–Se li acaba de morir la mare.
–Ha sigut molt dur. Va ser un gran suport per a la meva música i els meus somnis. Però el meu treball sobre l’escenari consisteix a deixar els problemes, sentir-me feliç i donar el millor de mi a la gent.
–Sincerament: ¿va deixar Supertramp per diferències amb el seu altre líder, Rick Davies, per una crisi personal o, com vostè diu, per la seva família?
–S’han explicat moltes històries, però la veritat és que em vaig casar i vaig tenir dos fills en dos anys i no podia fer les dues coses bé al mateix temps. Van ser 14 anys meravellosos amb el grup, però el cor em va dir que, si seguia, em perdria veure créixer els meus fills, perdria la meva família.
–Es va retirar a les muntanyes...
–Sí, me’n vaig anar de Los Angeles a un lloc més saludable; em vaig comprar unes terres en un lloc bonic, Nevada City, envoltat d’arbres i natura. Em deien que era boig, però un ha de seguir el seu cor.
–¿No ho ha lamentat mai?
–Va ser una decisió molt difícil perquè Supertramp era el meu baby, les meves cançons i sons. I ara que pocs saben qui va ser Roger Hodgson, vull que sàpiguen que les cançons i la veu que han estat sentint tants anys eren meves. Però, quan miro enrere, sé que vaig fer bé de veure créixer els meus fills.
–Va tenir sort, la seva dona. ¿Segueixen junts?
–No. Desafortunadament, el meu matrimoni es va acabar quan els meus fills van créixer. Ens vam adonar que ja no hi havia res... Però amb els meus fills estic molt bé.
–¿Què és més difícil, ser pare o estrella del rock?
–¡Oh, pare, molt més! Tenir èxit també és difícil, és com jugar amb foc, però ser pare és molt més desafiador i complicat.
–Els seus pares el van ficar de nen en un internat anglès. ¿Potser per això no va voler deixar sols els seus?
–Sí, és possible. Jo vaig estar allà des dels 8 anys i va ser molt dur. Als meus fills els vam educar a casa fins als 11 anys, quan van voler anar a l’escola. Jo vaig ser intern massa aviat, molt petit, però també va ser una gran experiència: em vaig qüestionar moltes coses, vaig començar a escriure cançons, vaig compondre The logical song, vaig estar a la banda del col·le... I la guitarra es va convertir en el meu millor amic.
–Amb el seu fill Andrew, també músic, va fer un parell de gires. ¿Que en farà més?
–Va agafar el seu camí, té la seva pròpia música. Però potser repetim.
–Ve a Barcelona acompanyat d’Aaron McDonald al saxo, teclats, harmònica... Una petita banda de dos ideal per a temps de crisi.
–Sí, sí. Fem un gran so, ¿oi? Aaron primer només tocava el saxo i el vaig animar a aprendre harmònica, teclats... M’agrada perquè fem un so potent però més íntim; puc posar més emoció que amb una gran banda al darrere.
–¿El va molestar que Rick Davies i companyia es llancessin a la carretera sota el paraigua de Supertramp?
–Em va molestar que trenquessin l’acord i toquessin les meves cançons quan em van dir que no ho farien.
–Va voler tornar amb Davies el 2000, però li va donar carbassa.
–Llavors no li va interessar, però encara espero que puguem tornar a fer música junts. A mi m’agradaria per tancar el cercle.
–¿El frustra que li demanin més els vells hits
–No, totes són cançons meves, unes més famoses que d’altres.
Notícies relacionades–¿Ha complert tots els seus somnis?
–Jo crec que s’ha de servir els altres. Amb la meva vida o la meva música. Cada dia em llevo molt agraït pel que tinc. I ara el somni és compartir amb el públic el meu cor, ajudar-los una mica... give a little bit... a ser feliços.
