Petit observatori
Almenys, monument al xamfrà
Ara fa 120 anys que Barcelona va tenir una idea: alçar un monument. Un monument a l’enginyer que havia dibuixat un nou pla urbanístic de la ciutat. De fet, era la invenció d’una Barcelona nova; la continuació de la ciutat romana, medieval i vuitcentista, i l’expansió pel pla, que ben mirat no era tan pla, sinó que el terreny anava enfilant-se, camí de l’encara llunyana serra de Collserola.
Ha fet molt bé Lluís Permanyer de parlar d’aquest projecte de monument que va acabar en fracàs. Diu que la celebració a Barcelona d’un congrés internacional d’enginyeria va afavorir que es formulés la petició a l’Ajuntament de Barcelona: que s’alcés un monument a Ildefons Cerdà. Però es va posar en marxa una campanya contra l’urbanista, la justificació de la qual ens portaria a analitzar una sèrie de motius que no es tracta de tocar en aquesta columna. El que compta és que el projecte va ser enterrat.
Permanyer precisa que ja se n’havia fet alguns plànols i que fins i tot s’havia pensat en el possible emplaçament del monument: al passeig de Gràcia, tocant a la ronda de Sant Pere, que no era una mala idea perquè des d’aquell punt fins al mar hi havia la Barcelona antiga, i el monument podria simbolitzar la porta per la qual s’entrava a la Barcelona moderna.
El periodista assegura que també s’havia col·locat ja la primera pedra del monument. Però la realitat és que no se’n va parlar més, d’això. Es van anar succeint els alcaldes de Barcelona. Res. No van posar-lo en marxa ni els d’abans ni els de després de la guerra. Ni els franquistes ni els d’esquerres. L’Eixample va acabar connectant-se físicament amb els nuclis històrics veïns i es va formar un gran i compacte ventall urbà. L’enginyer i urbanista que havia dissenyat aquella extensa quadrícula, la peça d’unió de tota una ciutat integrada, es va quedar sense monument públic. Ni important ni modest.
A l’Eixample hi ha diversos monuments. A prop de casa, per exemple, hi ha el dedicat a Goya, el pintor aragonès, situat per coherència al carrer d’Aragó. Lògicament, en algun lloc de l’Eixample hi hauria d’haver un monument a qui va inventar-se el nom i el plànol.
Un Eixample que, tot i els afegits i les modificacions lamentables, ha estat un èxit, una magnífica solució urbanística que moltes ciutats voldrien. I si algú té mania a Cerdà, que alci un monument al xamfrà. Els xamfrans i els arbres són els grans regals que ens ha fet l’Eixample.
