Alexandra Panayotou: "No et rendeixis, no donis aquest gran gust als que ho esperen"

Hauria pogut ser Madrid 2016 (Jocs), però ha acabat sent Barcelona 2010 (Europeus d'atletisme). Alexandra Panayotou (Dublín, 1970) ha decidit fer una volta per Espanya de 2.010 quilòmetres, en etapes diàries de 70, per promoure els Europeus. I ho farà, diu, trotant, sentint el seu cos. "Córrer et permet viatjar, pensar, imaginar i, sobretot, netejar la teva ment". Alex creu vital per a les seves proves multidies o desafiaments personals que algú l'esperi a la meta. "No li pots fallar, i segueixes".

--Perquè es faci el càrrec del tipus d'entrevista: Yanna, mare grega; Paris, pare grecoxipriota, nascut a Tanzània; vostè, nascuda a Dublín; ha estudiat a Ginebra; viu a Sant Vicenç de Montalt; el seu germà Constantine viu a Zuric i la seva germana Anna, a Singapur. Perdoni, però ¿tota la seva vida és així?

--¿Així de què? ¿De curiosa? ¿De complicada? ¿De dispersa? Suposo que algú li ha dit que em passo la vida somrient, i és veritat, però les coses dures que he viscut me les guardo per a mi. He rondinat, molt. I plorat. He patit molt, també. La gent m'ha vist patir, però mai rendir-me. No es rendeixi mai, mai, no li doni aquest gran gust al que ho espera. Aquest ha sigut el meu pensament sempre. Si lluites, pots perdre; però si no lluites, estàs perduda. Hi ha massa gent que es rendeix massa aviat.

--¿Com va començar tot?

--El meu pare, Paris, que es diu com un antic príncep de Troia, va rebre una educació molt severa a Tanzà- nia, anglesa, és clar, i, malgrat que després de néixer jo vam tornar a Atenes, a mi em van enviar, de nou, a Dublín amb 11 anys a estudiar. Vaig estar interna i ningú es pot imaginar com vaig plorar. No un dia, ni dos, ni una setmana, ni dos mesos. ¡Tot el curs! Tant, que l'any següent em van canviar de col.legi i em van posar a l'internat dels meus germans. Va seguir sent dur, però més suportable.

--El seu pare va ser, doncs, implacable.

--Em vaig passar la infància volent tornar a Grècia. Jo sabia que la meva mare no volia que m'enviessin fora a estudiar, però el pare va ser, en efecte, implacable. I l'hi agraeixo, la veritat. Tot això em va fer més forta. El meu caràcter es va endurir. Aquí va ser on vaig agafar la passió per les petites coses, aquells detalls inapreciables pel sistema educatiu grec.

--¿I això d'estudiar a Webster, la prestigiosa universitat de Ginebra?

--Va ser una altra decisió, incontestable, del pare. Li hauria d'haver vist la cara quan, als 17 anys, li vaig dir que volia ser atleta, escriptora o dedicar-me al teatre. "Deixa't de tonteries. Has d'estudiar una cosa de veritat, alguna cosa clàssica, alguna cosa que et serveixi". I em vaig apuntar a psicologia i a filosofia. I vaig tenir la sort de tenir tres professors, mig bojos, mig hippies (el meu pare mai ho va saber), que em van fer estimar els estudis, els llibres. ¿Sap com?, dialogant, conversant. No estudiàvem, discutíem. Meravellós. Tant, que em vaig graduar entre les tres millors.

--I torna a Atenes amb dues llicenciatures i un grapat d'idiomes.

--I no sé de què viure, on treballar, amb què guanyar-me la vida. O feia classes o em passejava per Atenes, embolicada en una toga, en un llençol, sermonejant sobre Sòcrates o Aristòtil. Fins que, de sobte, vaig descobrir el que volia fer.

--Digui-m'ho, corri, digui-m'ho.

--Un dia vaig entrar a casa i els vaig dir als meus pares: "He decidit ser ensinistradora de gossos. Sí, ensinistraré gossos".

--Déu meu, quin escàndol.

--Prefereixo no explicar-l'hi, però vaig passar cinc anys meravellosos i, a més, el negoci va funcionar molt bé. Aquest pas, tan estrany per als meus, em va servir per treure'm del meu món anterior i ficar-me en un món més real, més pròxim al que volia, als meus somnis. Ja només em va faltar trobar un dia una cinta d'aquelles de córrer. La vaig trepitjar i va canviar la meva vida.

--¿Què va sentir al trepitjar la cinta?

--Tenia 30 anys i em va venir al cap una imatge que no oblidaré. Tenia 12 anys i el pare ens va venir a veure a Dublín. Era el dilluns que es corria la marató i vam anar a la meta. I allà, un dia fred i plujós, vam veure arribar els atletes, que havien de ser abrigats immediatament amb llençols metàl.lics. Gent plorant, gent a terra, gent celebrant-ho, gent atesa a l'hospital de campanya. Allà va ser on li vaig dir al meu pare que volia córrer maratons. "¡Ni parlar-ne! Tot són problemes, desgràcies, plors, lesions, nàusees... ¡Ni parlar-ne!". Això pensava jo quan vaig trepitjar la cinta de córrer que va canviar la meva vida. Fins avui.

--Tinc entès que la seva primera prova va ser la marató d'Olympos: 35 quilòmetres, desnivell de 250 a 3.150 metres, que acaba a Litohoro.

--Bestial. No havia corregut mai. I, el dia abans, passejava amb una amiga i vam veure com posaven el podi. "¿I si acabo al podi?", li vaig dir, cosa que va provocar la seva riallada. I vaig ser tercera. La gent em preguntava a quant feia el quilòmetre. ¿El quilòmetre? El dia abans em vaig atipar de patates fregides i xipirons.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

--¿Com pot ser tan positiva?

--Els habitants de l'antiga Grècia en diuen aretˆ. Es tracta d'arribar al final del dia havent donat tot el que tens a dins. Quan ens aixequem cada dia podem pensar en el que ens falta, però jo prefereixo comptar tot el que tinc. Jo, quan caic, no maleeixo mai la mala sort, no perdo energies cridant o buscant què ha passat; m'aixeco, em curo les ferides, em trec la pols i segueixo corrent. No es rendeixi mai. No ens ho podem permetre. Ningú.