Crítica a Catalunya amb temor

Comentar les qüestions que es plantegen en la política catalana s'ha convertit en un assumpte de risc. I més encara si aquestes qüestions estan vinculades al finançament i a la política lingüística. Per aquesta raó, les línies següents estan escrites amb un cert temor de no ser considerades unes crítiques legítimes en una societat democràtica, sinó un anticatalanisme inadmissible per al discurs oficial dels poders públics a Catalunya.

És cert que no són els partits catalans els responsables de la tardança del Tribunal Constitucional (TC) espanyol a l'hora de dictar sentència sobre la constitucionalitat del nou Estatut català. És veritat que els poders públics catalans estan en l'obligació d'anar complint les previsions establertes en aquest Estatut, mentre el TC no parli. És cert que en el desenvolupament d'algunes previsions del nou Estatut no es fa més que desenvolupar aspectes de llarga tradició a Catalunya, com és el cas de la política d'immersió lingüística, i que no han estat objecte de sentència contrària per part del TC.

TOT

PLEGAT,a priori, no és obstacle perquè hi hagi qui pensi que seria bo que els poders públics a Catalunya introduïssin matisacions en la política d'immersió lin- güística, matisacions que suposessin que el castellà no desapareix en cap tram de l'ensenyament com a llengua vehicular. La introducció d'aquest matís no implica, o no hauria d'implicar, ni la segregació dels alumnes segons la seva llengua habitual d'ús ni la falta d'esforç perquè tots els alumnes adquirissin suficient competència en català. Sí que implicaria, no obstant, que el sistema escolar respecti el fet que Catalunya compta amb dues llengües oficials sense que sigui possible, des d'una lectura tranquil.la de la Constitució, establir cap mena de jerarquia jurí- dica entre elles.

No és qüestió de posar en dubte que el sistema actual d'immersió lingüística no està funcionant. No és qüestió que el castellà estigui en risc de desaparició a Catalunya. No és qüestió que els alumnes catalans no acabin aprenent el castellà de forma suficient.

La qüestió radica en un altre aspecte: si és possible que en una societat democràtica una llengua oficial quedi oculta com a llengua vehicular en uns determinats trams del sistema escolar. La qüestió radica a decidir si l'efectivitat del mètode aplicat es pot legitimar exclusivament des de l'èxit del seu funcionament. La qüestió radica a pensar si l'èxit del mètode és suficient per passar per sobre de la voluntat dels pares que desitgen una altra cosa dins dels límits del dret espanyol. La qüestió radica a plantejar si els poders públics a Catalunya es poden escudar en l'argumentació segons la qual els alumnes catalans ja aprenen prou castellà al carrer i a través dels mitjans de comunicació, com si no tinguessin cap altra responsabilitat. ¡Què dirien molts que defensen la política d'immersió lingüística si s'afir- més que ja és suficient el mercat deixat al seu funcionament perquè sorgeixin llocs de treball, que el mercat capitalista ja arreglarà les qüestions mediambientals sense que els poders públics hagin d'assumir cap responsabilitat!

També les polítiques lingüístiques, fins i tot la d'immersió escolar, poden ser objecte de crítica, sense que per això hagin de ser considerades automàticament anticatalanes, sense que per això hagin de ser col.locades en el context del nacionalisme espanyol anticatalà. Al final pot resultar que aquesta forma d'argumentar amaga més perill que la maetixa política d'immersió lingüística. Sembla que es tracta d'immunitzar totes, o gairebé totes, les polítiques concretes que s'estableixen des dels poders públics catalans contra qualsevol crítica per mitjà del recurs a l'anticatalanisme pel mer fet de ser crítiques.

QUALSEVOLsocietat que creu necessari recórrer a aquest mètode d'immunització davant les crítiques que rep està corrent un greu perill de deteriorament. No hi ha forma d'avançar, no hi ha forma de progressar si no és a través de la crítica. Però si la crítica resulta impossible perquè qualsevol crítica és titllada per endavant com contrària a Catalunya, llavors no hi ha camí de futur per a aquesta societat. John Deweycita a la seva introducció a laReconstrucción de la Filosofíaun cien- tífic del seu temps,C. D. Darlington,amb la frase següent: "Ens fa falta un Ministeri de Pertorbació, una font reglamentada de neguits; un destructor de rutines; un soscavador de la satisfacció amb el que es té".

Sens dubte, segueix fent falta pertorbar el nacionalisme espanyol que continua resistint-se a diferenciar la nació política Espanya, que no és altra cosa que Espanya com a Estat de dret, de la nació cultural Espanya, que no és l'única que té cabuda en aquest Estat. Però la pertorbació d'aquest nacionalisme ha d'arribar fins a la capacitat de veure que els nacionalismes perifèrics --però no no- més ells-- han mimetitzat el pitjor del nacionalisme espanyol.

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

Malament anirà Catalunya si en els sectors d'influència de la seva societat es consolida el costum de no discutir les crítiques a les polítiques concretes perquè s'adopta el fàcil camí d'identificar-les amb una animadversió cap a Catalunya.

* President d'Aldaketa (Canvi per a Euskadi).