Els Balcans, després del soroll

Soroll, molt soroll per reflexionar sobre la posició d'Espanya als Balcans. L'anunci de la retirada de tropes de Kosovo suposava un perceptible error en la forma, però també un clar encert pel que fa a la decisió. Però, davant de tant enrenou, de tanta frase rotunda i de tant soroll de navalles (incloent-hi mitjans pròxims al partit governant), poca cosa s'ha raonat amb arguments i equanimitat sobre el paper d'Espanya als països de l'ex- Iugoslàvia.

Mantinguda amb fils la unitat sota el comandament de Tito, després de la seva desaparició i de la dissolució del comunisme, va sorgir l'horror de la guerra. Encara que la diversitat de races, cultures i religions en un petit espai no sigui el nostre cas, hem de recordar que l'espoleta va ser un nacionalisme exacerbat que pretenia negar el pluralisme i marginar més les minories. Tots els nacionalistes radicals (espanyols, catalans o qualssevol) han de tenir clar que els patriotismes exacerbats i excloents poden ser molt nocius.

EN EL CAS de Sèrbia, això es va portar fins a les últimes conse- qüències, i Milosevic va utilitzar les armes per imposar el seu nacionalisme. Al cor geogràfic d'Europa es produïa una massacre i les institucions comunitàries van fracassar rotundament. No es va reaccionar a la tra- gèdia fins que van ser milers els morts i milions els necessitats de l'ajuda humanitària. Ens vam oblidar que allà mateix, amb el magnicidi de Sarajevo, va saltar l'espurna de la primera guerra mundial.

Els Estats Units s'hi van implicar i la involucració del millor Bill Clinton va ser decisiva. Els acords de Dayton van crear unes entitats amb notables complexitats (com la distribució en tres parts administratives de Bòsnia i Hercegovina), però també amb una pau que sembla estable. Després dels bombardejos del 1999 per frenar el genocidi que estava portant a terme l'Exèrcit serbi, el paper dels Estats occidentals va anar evolucionant, i van passar de ser garants de la pau a exercir tasques humanitàries. En zones molt castigades, la feina de les tropes va ser més important. En una visita a Bòsnia el 2007, vaig poder apreciar l'afecte de la població pel contingent militar espanyol a Mostar. Fins i tot es va donar el nom de plaça d'Espanya a una de les més importants d'una ciutat on, encara ara, abunden els edificis, en zones cèntriques, amb enormes esvorancs causats per les bombes.

Ja s'havia esqueixat del tronc Eslovènia que, després de la seva incorporació a la UE, en va exercir la presidència fa un any, i va ser successiva la creació de cinc Estats nous. L'últim era el desmembrament de Montenegro, el maig del 2006, amb la qual cosa Sèrbia va perdre la sortida al mar. Fa un any, una altra amputació, més dolorosa, va ser Kosovo. En tot cas, no va ser conforme a Dret. La separació no només va rebre el suport, sinó que va ser impulsada pels EUA. Alguns llavors ja vam advertir que la secessió, més que ser una solució, era un problema. Mesos després, Rússia va invocar aquest precedent per encoratjar --fins i tot militarment-- els secessionismes d'Ossètia del Sud i Abkhàzia en ter- ritori de Geòrgia. El suport i la comprensió del Pentàgon amb el president Saakaixvili, quan el 7 d'agost va intentar ocupar Ossètia, va ser un altre error. Tots en cometem.

Tornant a un altre territori congelat després de la guerra freda, Kosovo, s'hauria de reflexionar sobre la missió de la comunitat internacional després de la pacificació. Tot i que la mera presència de tropes internacionals pot ser dissuasòria de qualsevol temptació, els riscos de conflicte bèl.lic allà són mínims. De fet, la tasca del contingent espanyol (amb set morts per accidents de trànsit) era exclusivament humanitària: construcció d'escoles, hospitals, etcètera.

Sens dubte, la missió de l'Exèrcit allà s'havia acabat. Encara més pel fet que Espanya és un dels Estats que no reconeix la independència de Kosovo. Però si hagués anunciat la retirada llavors, el Govern espanyol hauria estat acusat d'una altra ofensa més als designis de l'Imperi (encara hi havia Bush). Va ser bo llavors mantenir-lo.

ARA, l'Exèrcit espanyol ha de tornar i se l'ha d'enviar on sigui més útil. L'encert en aquesta decisió es va conjugar amb l'error en la manera de gestar-la i anunciar-la. Els errors que per precipitació es van produir han de servir per aprendre que, en les relacions internacionals, el diàleg i les formes tenen un gran valor. Sobretot des del multilateralisme. El que ha passat revela que és urgent una llei d'acció exterior que fixi els canals i mecanismes d'actuació que aquí van faltar.

Així com va errar com a executora d'una decisió superior, la ministra Chacón va tenir el gest (molt poc freqüent en política) de reconèixer al Senat que alguna cosa no es va fer bé, ja que va admetre "equívocs". Després va parlar, per aclarir-ho, amb el secretari general de l'OTAN i el secretari de Defensa dels Estats Units. Aquí, més enllà de la legítima crítica, fins i tot alguns que compartien el fons de la decisió se'n van oblidar totalment d'això i van magnificar l'error, procurant que transcendís.

Notícies relacionades

L’‘esgarriacries’ Flick

El somriure de les Glòries

Un cop reconduïda la situació i aclarit que el nostre Exèrcit deixarà Kosovo, però de manera escalonada i en coordinació amb els aliats, ens quedarà pendent implementar des d'Espanya l'ajuda humanitària civil i la cooperació al desenvolupament a la zona (inexistent en el nostre Pla Director de Cooperació), traduïda en contribució per a l'enfortiment institucional i democràtic als països dels Balcans, incloent-hi Kosovo.

*Expresident de la Comissió de Drets Humans de l'OSCE