Per una nova aristocràcia

En grec,áristoisignifica "els millors" ikratia,"govern".Aristocràciavol dir, doncs, "el govern dels millors". Era la forma de govern quePlatópropugnava com a ideal apoliteia. Politeiasignifica "govern de la ciutat" o "política", terme queCicerótraduí al llatí com aRes publica(cosa pública), o siguiLa república. Per aPlató,l'aristocràcia era la manera òptima de fer "política", és a dir, de governar.

Platópreferia veure el govern compartit entre els millors que concentrat en una sola mà omonarquia. Quan la riquesa passava per damunt dels valors, els millors eren desplaçats pels més temuts i aleshores l'aristocràcia esdeveniatimocràciao govern dels poderosos.Platósostenia que la timocràcia acabava degenerant enoligarquia, o govern interessat d'uns quants. La rebel.lió popular contra l'oligarquia instaurava lademocràcia, el govern del poble, que no estava preparat per governar: aviat la democràcia esdeveniademagògia, que era un desgovern propiciador de latirania.

AQUESTES FIGURES

platòniques van ser represes per

Aristòtili altres pensadors, però sobretot van servir per denominar formes reals de govern que s'ajustaven més o menys al model teòric dePlató.L'evolució de la societat, tanmateix, introduí progressives sofisticacions en les formes de govern, cosa que ha acabat convertint en prou amfibòlics aquests termes. Així, tan "monarca" és un democràtic rei constitucional modern, com un despòtic sobirà medieval, i tan "democràtica" és la Unió Europea, com l'Atenes dePèricles,per més que presentin serioses diferències entre ells. Altrament, el concepte modern derepúblicano té res a veure amb la idea platònica depoliteia.

El termearistocràciatambé ha sofert canvis importants. A l'Europa renaixentista esdevingué sinònim denoblesa. Els aristòcrates eren els nobles, els posseïdors de terres i títols, o sigui, el quePlatóhauria anomenattimòcrates. En prou casos haurien merescut la denominació d'oligarques, si no fos que aquest terme cobrí noves necessitats semàntiques i passà a designar, més aviat, timòcrates plebeus, o sigui, burgesos enriquits que decidienpro domoen política econòmica.

En tot cas, el poble detestava els aristòcrates, que eren certament cultes i a vegades refinats, però egoistes, displicents i reaccionaris. La Revolució Francesa escombrà l'aristocràcia, instaurà la democràcia republicana i dotà tots aquests termes de noves connotacions, que han perdurat fins a l'actualitat. Avui, entre nosaltres,aristocràcias'assimila a cosa rància o a elegància literària.

TAMBÉ

HANsorgit altres conceptes. Parlem demeritocràcia, per exemple. Els Estats Units són un país meritocràtic, perquè els que tenen mèrits poden prosperar. El concepte no és de caràcter polític, però el triomf social dels valuosos, per damunt de privilegis, prebendes i influències, instaura una moral socioeconòmica que acaba tenint influència política. Els Estats Units són una democràcia meritocràtica, mentre que la Catalunya burgesa del XIX i del XX ha estat un país meritocràtic que, gràcies a aquest fet, ha sobreviscut sota una monarquia borbònica o una tirania franquista de caràcter timocràtic, si no oligàrquic. En tot cas, les democràcies liberals subsegüents a l'ideari il.lustrat de la Revolució Francesa presenten símptomes clars d'esgotament ideològic.

La famosa refundació del capitalisme propugnada perNicolas Sarkozyo pel mateixTony Blairsona a cant del cigne del model. Les tiranies populistes que s'empararen de la ideologia marxista han passat també a la història. L'emergència del sostenibilisme, que no és cap ideologia política, però que comporta un marc socioeconòmic incompatible amb els models sociopolí- tics imperants, acaba d'accentuar la necessitat de canvis profunds.

A Catalunya, la meritocràcia ha entrat en crisi d'ençà que un percentatge sensible de la població ha passat a engruixir les files del funcionariat i també d'ençà que s'ha afeblit l'autoexigència. Sense la meritocràcia que ha exercit d'aristocràcia subsidiària durant dos segles, i mancada d'aristocràcia nobiliària efectiva des del segle XVII o abans i tot, Catalunya corre el risc de quedar decapitada. De fet, ja hi quedà amb l'ensulsiada de la seva aristocràcia sota els àustries i a penes recuperà un lideratge meritocràtic sota els borbons, les dues repúbliques o el franquisme. Cal, doncs, que es doti d'un estament amb capacitat i voluntat lideradora, amb el benentès que els partits polítics són una altra cosa. Alguns pensem que Catalunya necessita una neoaristocràcia moral, sostenibilista, hereva del valors grecs, de la ideologia il.lustrada i de la meritocràcia burgesa.

SENSE ELITS

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

NOhi ha societats organitzades. Calen elits capaces i moralment íntegres, uns nousáristoisostenibilistes que evitin les oligarquies i les tiranies a què estem exposats, sobretot en aquests moments en què el poble comença a acumular animadversió envers un sistema embogidament desenvolupista i uns dirigents que han dut el món a la delicada situació actual. Salvant les distàncies, el moment que vivim presenta significatius paral.lelismes amb la segona meitat del segle XVIII. Aleshores, sort n'hi va haver dels il.lustrats. Eren els clarividents aristòcrates platònics enfrontats a la insensatesa dels oligàrquics aristòcrates nobiliaris. ¿Qui plantarà cara als tirans, oligarques i demagogs moderns?

* Socioecòleg. Director general d'ERF.