'Gastrostars' i el suquet de la tia Roseta

Alguns famosos cuiners, que s'havien llançat a practicar una cuinaavançadai havien obtingut un valuós ressò mediàtic, ara han decidit obrir un restaurant tradicional. O sigui que la cuina avançada comença a ser la mésretrocedida.

Jo sempre he respectat El Bulli, al qual em van convidar una vegada, perquè cap cuiner havia explorat abans, almenys amb tanta contundència, les possibilitats combinatòries dels elements que es poden ingerir. Els aliments són transformats --en el seu fons i en la seva forma-- i els petits i successius plats constitueixen una mena de col.lecció de peces artístiques comestibles.

L'originalitat d'El Bulli té molt de mèrit, però em smebla que va serBernard Shawqui va dictar aquesta sentència: "Benvinguts els meus imitadors, perquè d'ells seran els meus defectes". En aquest sentit, alguns restaurants que s'han apuntat alegrement albullismehan fet molt de mal. N'hi ha que se n'han adonat ara --potser perquè els preus eren superiors a la dosi de satisfacció que s'oferia als clients. Lacreativitatera molt cara, i no es podia pagar amb bitlletscreatius. Ni amb la targeta Visa de l'Àvia.

Perquè aquesta és l'altra història. Es veu que alguns xefs que tenien passió pel futur han passat a tenir- la pel passat. Sembla que és molt més difícil sentir passió pel present, que, si em permeten l'obvietat, és allò que es porta al plat del client.

Ara hi ha qui anuncia unainterpretaciódel suquet de peix de la besàvia --d'una besàvia que, d'altra banda, no havia fet mai un suquet de peix. També hi ha qui volposar al dia!els canelons de la tia Roseta. Modestament, penso que l'únic que es pot posar al dia són alguns instruments per cuinar, que faciliten la feina sense afectar els bons resultats.

Notícies relacionades

Optimisme moderat

Liceu Mar, una oportunitat per a Barcelona

Desitjo èxit als cuiners reconvertits, perquè alguns d'ells poden ser molt bons si es recuperen de l'esnobisme imitatiu. I s'haurà acabat el recitador que necessitava cinquanta paraules per explicar les quatre miques que teníem al davant dels ulls. I sempre em desanimava sospitar la poca confiança que el cuiner devia tenir en un llobarro quan només en donava tres centímetres i, a més, l'amagava entre una muntanyeta de productes difícils d'identificar.

Sembla que hi ha massa clients decebuts. Però tinguem confiança. Si uns canelons clàssics estan ben fets, ningú es queixarà, encara que la tia Roseta no hagi existit mai.