Josep Manuel Anglada: "Viatjar és una malaltia; no ho puc evitar"

És en aparença incombustible. Josep Manuel Anglada (Barcelona, 1933) va començar a viatjar en autoestop per Itàlia i el nord d'Àfrica als anys 50, i encara és al peu del canó. Ha participat en nombroses expedicions d'escalada per Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica, i continua escalant quan pot. Els viatges són una passió que comparteix amb la seva dona. No hi ha any sense viatge, o sense viatges. S'han comprat recentment una autocaravana nova per poder continuar viatjant per Europa.

--¿Com li va venir la febre dels viatges i l'escalada?

--Als 14 anys, el 1947, el meu pare em va enviar a Manchester (Regne Unit) a aprendre anglès. Hi vaig anar en un DC3 que va haver de fer escala a Bordeus. Et donaven cotó per a les orelles. Eren altres temps.

--¿I allà va començar la seva afició?

--Allà vaig practicar ciclisme, escalada i espeleologia. La muntanya sempre m'ha agradat. Després vaig anar a estudiar a Stuttgart i vaig entrar en contacte amb el Club Alpí Alemany. Allà va començar l'escalada de debò.

--¿Quan va tornar a Barcelona?

--El 1953, per fer el servei militar. Una vegada aquí, vaig començar a anar a Montserrat, l'escola d'escalada dels catalans.

--¿Continua escalant?

--Sí, però amb menys risc. Tant la meva dona com jo estem tocats per la barretina (riu). Fem muntanya, escalada, esquí, barrancs... De totes maneres, això ha canviat molt. Quan vaig començar, ens coneixíem tots.

--¿Sempre li ha agradat viatjar?

--A la dècada dels 50 vaig viatjar des d'Alemanya fins a Itàlia fent autoestop, i després vaig visitar durant tres mesos Algèria, Tunísia i el Marroc. Vaig fer moltíssims amics. Al Marroc em va parar un jueu de Casablanca i el vaig convèncer perquè pugéssim junts al Djebel Toubkal, de 4.165 metres.

--Ara la muntanya està més massificada.

--Abans anaves a fer una paret i no hi trobaves a ningú. Ara està sempre ple.

--Aquesta massificació l'explica molt bé Jon Krakauer a La febre del cim.

--Un llibre molt bo. L'Everest ara és com el Montblanc. Tots s'atreveixen a pujar-hi. L'altre dia vaig llegir que aquest any ja han mort 45 persones al Montblanc. Moltes de les morts són per imprudència. A l'Everest t'hi pugen amb oxigen i portadors pagant 600.000 euros. Krakauer explica que hi ha gent que no sap ni calçar-se els grampons, però, és clar, pujar a l'Everest significa una promoció brutal.

--Vostè ho va intentar el 1982. ¿Com ho recorda?

--Va ser la primera expedició catalana a l'Everest. Vam voler anar per una via difícil i ens vam quedar a 350 metres del cim. Només s'hi havia pujat una vegada per allà. Ara, per la via normal, hi ha cordes fixes fins al mateix cim.

--Es van preparar a fons.

--Abans havia estat als Alps, les Dolomites, els Andes... El 1969 vam escalar a l'Hindu Kush. Vam fer un 7.400 metres i ens vam dir: ¿i per què no unvuitmil?

--I van atacar l'Everest.

--Abans, el 1974, vam muntar la primera expedició catalana a l'Annapurna, a l'Himàlaia, per una via nova. Sempre m'ha agradat fer coses innovadores. Abans et passava la informació algun escalador amic. Ara hi ha guies per a tot, però és més fred.

--El 1982 es van quedar molt a prop del cim de l'Everest.

--Vam anar per una via molt llarga i molt difícil. Vam muntar un campament a 6.000 metres i vam instal.lar un telefèric per poder pujar el material per salvar una paret molt vertical. Quan atacàvem l'aresta, un terratrèmol ho va destrossar tot. Vam quedar dos grups separats. Vam haver de trobar una altra via.

--Tot es va complicar.

--Al campament 2, a més, va morir un dels xerpes. Tenia una úlcera d'estómac. El vam haver de baixar i incinerar. Després vam atacar el cim, però feia un fred terrible: vam arribar als 45 graus sota zero. No vam tenir més remei que retrocedir.

--¿Sempre ha associat els viatges amb l'escalada?

--M'agrada molt viatjar, i sempre procuro veure alguna cosa més que muntanyes. Amb el meu amic Lluís Belvis hem anat a zones molt interessants. El 2004 vam estar a les fonts del Mekong (Xina), i aquest any he viatjat amb la meva dona a Birmània, Laos i Cambodja.

--¿Per què viatja?

--És una malaltia (riu). No ho puc evitar. Sempre ho hem fet i ho seguirem fent.

--¿L'atrau l'Àfrica?

--El 1971 vaig participar en una expedició al Kilimanjaro i al Kenya. M'agraden molt les muntanyes del Hoggar, al Sàhara, al sud d'Algèria. Hi vaig estar fa dos anys i m'agradaria tornar-hi. És un lloc meravellós.

Notícies relacionades

L’‘esgarriacries’ Flick

El somriure de les Glòries

--¿No es cansa de viatjar?

--Al contrari. Per sort, encara queden moltes coses per veure. A més, sempre hi pots tornar i veure alguna cosa nova. No entenc els que tenen pressa quan viatgen. Veure quatre països en deu dies no val la pena: no veus res. És com la muntanya: només ho fan per poder dir que hi han estat.