El nacionalisme basc, al laberint

El nominalisme al qual s'han acostumat els polítics té un problema: caure en la temptació de creure que les paraules posseeixen poders màgics, que n'hi ha prou de formular el mateix d'una altra manera perquè alguns es pensin que el plantejament ha canviat; creure que n'hi ha prou de trobar paraules que sonen bé, paral.lelismes que semblen acceptables, per pensar que els problemes han quedat solucionats.

Fa molt que el nacionalisme basc està jugant a la màgia de les paraules. De la seva aposta per definir la societat basca només entre nacionalistes, en va dir "aposta per la pau". De la seva aposta pel dret d'autodeterminació i la consulta popular, en va dir "aposta per l'ètica i la democràcia". I ara --mentre alguns analistes parlen del fet queIñigo Urkulluagafa les regnes del poder i mira de marcar l'agenda i els temes aJuan José Ibarretxe--, recorre a parlar dels mateixos temes, però anomenant-los "concert polític".

Els que van participar en la negociació de l'Estatut de Gernika per part basca saben que pel que fa a la transferència de la Seguretat Social, si bé es preveu la possibilitat de la gestió de les aportacions i de les percepcions, s'afegeix que aquesta gestió es portarà a terme regulada mitjançant convenis, i saben que l'Estatut parla de "convenis" perquè no va ser possible introduir el termeconcert,i es parla de "convenis" per evitar el sinònim deconcertque ésconveni,en singular.

Quan la transferència del que està previst estatutàriament en qüestions de Seguretat Social està encara pendent, no pas per incompliment de la llei orgànica per part del Govern central, sinó per obstinació dels nacionalistes que sigui segons el sistema de concert, explícitament exclòs quan es va pactar l'Estatut, el PNB comença a parlar d'ampliar el concepte de concert a tot el sistema polític que defineixi la societat basca.

En la primera presentació d'aquest nou pla --al PNB i als seus líders els surten plans com a un mag, conills del barret de copa--Urkulluva parlar del fet que es tractava de fer un pas més per ser més Estat, volent dir que es tractava de fer un pas més per ser més Estat basc i menys Estat espanyol. D'aquesta manera queden dues coses clares: primer, que el que actualment és Euskadi, la comunitat autònoma, gràcies a l'Estatut --i, per tant, gràcies a la Constitució--, és Estat parcial en la mesura que s'ha pogut separar només parcialment d'Espanya. I, segon, que del que es tracta realment és de seguir per aquesta mateixa senda fins a arribar a una situació en què, des de la separació total, s'ofereixi un tractat d'amistat, de relacions privilegiades al veí, a Espanya, a l'altre Estat, i sempre d'igual a igual. Concert polític entès com a confederació. O gairebé ni tan sols això.

PERÒ EL nacionalisme basc està en un laberint: sempre proposa alguna cosa cap enfora, sempre parla com si el PNB, el nacionalisme, fos el tot de la societat basca, com si en realitat en la societat basca només hi hagués nacionalistes, i com si l'únic problema consistís que existeix un veí que molesta massa, i per a això s'han de trobar regles amistoses de relació.

Aquest plantejament és un laberint del qual és absolutament incapaç de sortir el nacionalisme basc. Perquè el problema no és l'existència del veí, molesti o no, sinó que la qüestió --que no és problema, sinó riquesa-- és l'existència en la societat basca d'uns ciutadans que no són nacionalistes, d'uns ciutadans per a qui Espanya no és un veí, sinó part de si mateixos, Espanya pel que fa a cultura i llengua, però sobretot Espanya com a nació política, com a Estat de dret.

I tots aquests ciutadans no volen ser la quota per pagar el concert, no volen ser la moneda de canvi de cap mena d'avinença. Perquè ser-ho violentaria el pluralisme inherent a la societat basca, perquè negaria la complexitat pròpia de la societat basca, perquè l'empobriria, perquè, en definitiva, la faria menys democràtica.

El nacionalisme basc, el PNB, no s'ha d'adreçar a Espanya com si fos una cosa exterior, sinó que s'han de dirigir a tots els ciutadans que a Euskadi no són nacionalistes, a tots els que se senten pertanyents tant a Euskadi com a Espanya, en diferents graus de barreja. El fet que el PNB es dirigeixi sempre cap enfora, a algú a qui considera que és estrany, aliè a si mateix, és indicatiu que segueix absolutament tancat en el seu propi laberint i no troba la sortida. Indica que no pren en consideració una bona part de la societat basca, que no sap què fer amb el pluralisme i la complexitat bascos, que en tot cas els considera un problema pel qual està disposat, en el millor dels casos, a pagar el preu d'haver de mantenir alguna relació amb l'Estat espanyol.

Notícies relacionades

¿Ha tornat Vinícius?

¿Pot seguir Sánchez?

EL QUE EN realitat proposa el PNB és que molts ciutadans bascos concertin amb ells mateixos, que aconsegueixin el miracle de separar-se en les seves diferents components perquè després, havent declarat que una d'aquestes components és el punt de partida obligat, concerti amb totes les altres. Em veig produint dins de mi mateix una separació químicament pura fins a aconseguir ser només basc, per des d'aquí reconstruir-me, via concert amb mi mateix, fins al que realment sóc: alguna cosa que desapareix si es vol dissoldre en els seus components, com tan bé sabenAmin MaaloufiHarry Mulisch.

*President de l'associació cultural Aldaketa (Canvi per a Euskadi).