Sidney de Andrés: "He perdut el compte dels ossos que m'he trencat"

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: pati del Fòrum, plugim, a vostès tant els fa, preparen les motos, miren la rampa metàl.lica, relliscosa, fan dos intents d'enlairament i, de sobte, es catapulten per aquest trampolí

--Sabia que aquesta entrevista començaria així, ho sabia, i això que sospitava que vostè, home ficat en la matèria, ens entendria. Els esports extrems tenen un puntet de bogeria, però controlem. I molt més del que la gent es pensa.

--Hi insisteixo, el que vostès fan és desafiar la gravetat, volar sense ales, aterrar sense paracaigudes... No m'estranya que provoquin entusiasme.

--Miri, si una cosa ens dol, molt més que les caigudes, és que ens considerin uns ximples. Sí, ja ho sé que vos- tè ho diu en to col.loquial, fins i tot, potser, amb un punt d'admiració, però ho diu. I no, no estem bojos; si una cosa no som és uns bojos. Hi toquem perfectament i som molt i molt conscients del que fem i com ho fem. Si la gent sabés les hores d'assaig, preparació i sessions de vídeo que hi ha darrere de cada salt, de cada figura, de cada pirueta, no pensarien això de nosaltres.

--Però no em negarà que aquesta especialitat provoca certes esgarrifances i que, fins i tot vostès, han de sentir una certa por abans de cada vol.

--El respecte, més que la por, no el perdem mai. Per això dic que no estem bojos, perquè som perfectament conscients del perill que correm. No som uns inconscients, no, i intentem mitigar el perill amb professionalitat, entrenament i molta precaució. Un boig, un atrevit, es mataria en el primer salt que fes.

--O sigui, reconeix que, quan afronta la rampa en cada salt, sent un cert pessigolleig, malgrat que vos- tè, per exemple, fa un munt d'anys que salta al nivell més alt.

--Quan encares la rampa, faci els anys que faci que saltes estàs una miqueta... ¿com li diria?... bé, doncs això: ho fas amb moltíssim respecte, però l'ataques amb molta força i seguretat perquè saps que en l'impuls hi ha bona part de l'èxit de l'acrobà- cia. ¿Sap per què?

--¿Perquè en l'impuls hi ha la meitat de l'èxit de l'acrobàcia...?

--Sí, doncs perquè, una vegada en l'aire, es fa el silenci, es produeix un buit, una situació única, inexplicable. Pots estar en un pavellóindooramb 20.000 persones cridant, o aquí, al Fòrum, a l'aire lliure, que no sents res, ni el rugit de la teva moto... ¡Res! Són dos o tres segons en què s'atura el rellotge, no existeix el temps, i tu, allà a dalt, a la teva. Cregui'm, quan fas la figura, et fa la sensació que tens mig minut per a tu sol. I, no, tot passa en uns segons i, no obstant, al teu cap tot s'alenteix. És especial i suposo que, vist des de baix, deu ser la repera.

--No només els espectadors se'n sorprenen: vostè, quan es veu en vídeo, també es deu quedar bocabadat del que fa.

--Bé, sí, sí... Quan repasso els exercicis en vídeo o veig figures que fan els altres companys també flipo, sí. Però tu, quan ets allà dalt, et comportes d'una manera natural, automàtica. Tens la sensació que et sobrarà temps.

--¿Qui idea aquests salts?

--Ja està tot inventat, només es fan variacions, innovacions. L'últim crit és fer les mateixes figures que es feien abans cap per amunt, cap per avall. És a dir, amb les rodes de la moto assenyalant el cel i tu, a sota, fent la pirueta.

--¿Quants ossos s'ha trencat?

--No me'n recordo, ni m'importa. Ja n'he perdut el compte. Mig cos, segur: cames, braços, dits, clavícules, costelles, maluc... Des dels 5 anys que faig salts, i això significa molt de risc, molts litres de gasolina cremats, molt entrenament també, sí. És la meva vida i ho continuarà sent mentre pugui, mentre em senti viu, animat. Aquesta és una especialitat on la complicitat amb el públic és vital. Ells ens demanen i nosaltres els donem. Hi ha un punt de xou, d'espectacle al qual contribuïm.

Notícies relacionades

A la mateixa trinxera

L’opa esgota els terminis

--Però vostè va estar a punt de matar-se el 2006: es va trencar la pelvis per tres llocs, unes quantes costelles...

--Va ser molt bèstia, molt dur, un error meu en un assaig. Estava provant una peça nova a la moto i no vaig encarar la rampa amb la confiança necessària, vaig dubtar, vaig pensar més en la peça que en el salt, em vaig desequilibrar i vaig caure a pes. Un desastre. Fractures, hemor- ràgia interna, tot es va complicar. Tres mesos d'hospital, uns quants mesos fins que vaig començar a caminar, tornar al gimnàs i, al final, animar-te a tornar a saltar. Em vaig pensar que era el meu final, però ja estic aquí, com nou. Aquestes coses, si les superes, et fan mentalment més fort. I, si tens la família i la nòvia que tinc jo, la Marta, no vegis, acabes creient-te Superman. I no perquè voli, no.