La vigència dels textos clàssics
'Las troyanas' de Mario Gas
L'obra d'Eurípides provoca rebuig per la brutalitat humana: és teatre del bo, teatre necessari
"Els segles passen, els conflictes perviuen..." Així comença Mario Gas la nota per al programa de la seva posada en escena de Las troyanas, la magna obra d'Eurípides que, després de triomfar al teatre romà de Mèrida i al Grec de Barcelona, ara arriba a Madrid. Veient aquesta tra- gèdia composta fa gairebé 2.500 anys --es va estrenar l'any 415 aC--, un es pregunta si l'ésser humà serà capaç finalment un dia d'aprendre la lliçó dels desastres de la guerra acumulada al llarg dels mil.lennis, i deixar de comportar-se com un titella desmemoriat en mans del megalòman de torn amb el seu indestructible afany de poder i de domini. ¿Quan s'imposarà la raó, la mesura, l'avinença, la solució de compromís, la bona fe? ¿La sensatesa? ¿El raonable escepticisme (un altre invent grec)?
L'ACCIÓ de la tragèdia en qüestió se situa just després de la caiguda de Troia, gràcies a l'innoble ardit del cavall de fusta. Han mort tots els defensors de la ciutat, no queda viu ni un sol líder, i, en el moment més colpidor de l'obra, el petit fill d'Andròmaca (la viuda d'Hèctor) és arrencat dels braços de la seva mare per ser llançat al buit des de dalt d'una torre. Són les escenes que sempre ocorren després de les guerres, producte de la insaciable set de venjança dels guanyadors, i les seves principals víctimes, com sempre, són les dones. Dones, en aquest cas, que ho han perdut tot i que, sortejades i repartides entre els oficials grecs, moriran --esclaves, concubines i criades-- a l'exili, sense tornar a respirar mai l'aire de la pàtria.
Un càstig fulminant els espera als grecs, no obstant. Al profanar, oblidadissos, un altar d'Atenea, han provocat la ràbia de la deessa, abans pro- pícia, que, a la primera escena de l'obra, planifica amb Posidó, déu del mar, la destrucció de la seva flota durant el tan anhelat retorn a casa. El dramaturg ens està indicant que, a la llarga, la guerra destrossa no només els perdedors, sinó els que creuen, amb vanagloria, que el triomf els permet la perpetració impune de tots els abusos.
Eurípides estava ben informat sobre l'horror de la guerra, tal com assenyala Ramón Irigoyen, responsable de la bellíssima versió espanyola de l'obra amb la qual han treballat Gas i el seu elenc (publicada per Aliança). Concretament, l'any abans que estrenés la seva tragèdia, els atenesos, després de vèncer els habitants de l'illa de Milos, van passar pel ganivet tots els homes supervivents, van vendre les seves dones i els seus fills com a esclaus, i es van entregar a una orgia de pillatge. El dramaturg, com Goya molts segles després, en va prendre bona nota i va actuar --va escriure-- en conseqüència.
Meravellosa la seva orquestració de les commovedores veus femenines de la peça, de l'anar i venir de lamentacions i diatribes entre el cor i els personatges principals. I bellíssim el desplegament d'aquestes veus en el fabulós muntatge del director del Teatro Español. Gloria Muñoz, sobretot, és inoblidable en el paper d'Hècuba, principalment quan rebat el raonament d'Helena (Clara Sanchis), que atribueix la responsabilitat de la guerra a les deesses Hera, Afrodita i Atenea, i insisteix que ella només ha estat una víctima de martingales divines. ¿Som amos dels nostres actes, de les nostres decisions? Eurípides, a través d'Hècuba, ens diu que sí. Helena menteix. Hi ha una cosa que es diu honradesa.
Em va ser difícil, veient Las troyanas, no recordar, per analogia, la tragèdia sobrevinguda al poble espanyol després de la victòria de Franco el 1939. ¡Quin cruel revengisme! ¡Quantes fosses comunes avui dia encara sense localitzar i sense obrir! ¡I quin cinisme de la dreta de sempre de continuar acusant de "remoure odis" els que només reivindiquen el dret a recuperar el coneixement del passat, a donar un digne enterrament als immolats!
Va ser impossible, a més, no tenir tenaçment present l'horror del que va passar aquella mateixa tarda a l'aeroport de Barajas. Abans que comencés la representació, Mario Gas va explicar des de l'escenari que, després de debatre la possibilitat de suspendre l'obra, havien decidit per unanimitat continuar endavant, donat el seu tema rotundament antibèl.lic i solidari.
DURANT EL moment de silenci que ens va demanar a continuació, molts van reflexionar, m'imagino, sobre la relació de la catàstrofe que acabava de passar a Madrid amb el tema de la inexorabilitat del destí, tan desenvolupat en les tragèdies gregues, una de les quals ens disposàvem a presenciar. Les criatures que van pujar a l'MD- 82 creient que se n'anaven de vacances, el mal auguri del primer enlairament avortat, la conjunció d'altres circumstàncies adverses, l'intent dels pilots d'evitar el que potser ja era inevitable... ¿no semblaven elements trets d'una tan llarga tradició dramàtica? La coincidència era esglaiadora.
Vaig sortir de Las troyanas sentint una fonda compassió per aquelles pobres dones, i reafirmat en el més absolut rebuig de la brutalitat humana. Un gran teatre, teatre necessari, teatre catàrtic, teatre antic per avui mateix.
*Escriptor
