El català, llengua comuna

La utilització del llenguatge no acostuma a ser mai innocent: fer servir una determinada terminologia en comptes d'una altra sol orientar el discurs en un o altre sentit. Així, per exemple, assistim a una autèntica orgia de manipulació lingüística a l'hora de fer servir el conceptellengua comunade qualsevol manera, sense rigor i sense pudor a l'hora de manipular políticament. Determinats personatges volen que acabem incloent dins el nostre disc dur que la llengua comuna és el castellà i que no hi ha cap altra llengua que sigui comuna de ningú, de res ni enlloc.

Anem a pams i fem algunes consideracions d'allò més elementals. La primera és quecomunaremet acomunitat.I que, per tant, una llengua és comuna per a la comunitat lingüística que la parla. Dit pla i ras: la llengua comuna dels catalans és el català. Aquest fet tan absolutament elemental, tan obvi, tan clar, tan concret, tan inqüestionable --que la llengua comuna dels catalans és el català-- queda automàticament triturat quan el conceptellengua comunas'utilitza, sense especificar, quina és, perquè tots tinguem clar que no és el català... ni tan sols per als catalanoparlants. Ens volen anul.lar, per tant, directament, a través del llenguatge.

PERQUÈ

algun dia no existim, comencen per practicar l'estultícia lingüística de suposar que avui no existim. ¡I tant que existim! Col.lectivament, la comunitat lin- güística formada pels catalanoparlants existeix perquè comptam amb una llengua comuna que és la llengua catalana.

Però el català --i això encara aixeca més recels entre els que ens voldrien convertits en un residu folklòric-- no és no- més la llengua comuna dels catalans (ni, per extensió, la llengua comuna de valencians, mallorquins, menorquins, formenterers, eivissencs --com un servidor--, nord-catalans, franjolins, andorrans i algueresos), sinó que també està en procés d'esdevenir la llengua comuna entre parlants d'amazic, àrab, espanyol en les seues diverses variants americanes i europees, urdú, fran- cès, alemany, suahili, wolof, bambara, italià, romanès, búlgar, txec, kikuiu, tagàlog, maia, quítxua, aimara, que viuen a Catalunya i que tenen la voluntat d'esdevenir- ne ciutadans en plenitud de drets i de deures. Que el català sigui la llengua comuna entreNajat el Hachmi(de llengua materna amaziga),Salah Jamal(de llengua materna àrab),Matthew Tree(angloparlant) iBojan Krkic(de pare serbi) constitueix el signe més clar que la nostra llengua ocupa l'àmbit públic d'un espai comú compartit i d'un futur que volem plural, divers, i alhora cohesionat al voltant de la llengua catalana.

Que els catalans treballem perquè el català sigui la llengua comuna de tots els ciutadans de Catalunya (i, també esperem-ho, del conjunt dels Països Catalans) no implica, per descomptat, que ens tanquem al multilingüisme o que no vulguem uns ciutadans amb unes destreses lingüístiques més amples i una competència lingüística més ferma.

El Procés de Lisboa, dissenyat per la Unió Europea, preveu que en el futur els europeus hem de ser competents almenys en tres llengües (la pròpia de cadascú i dues llengües més). Els catalans hauríem d'aspirar a alguna cosa més. Avui dia, una part important de la població de Catalunya ja és trilingüe. Del milió de persones que han arribat al país durant els darrers set o vuit anys, ja n'hi ha un percentatge ben considerable que parlen català i espanyol. Aquests ja són almenys trilingües. Dels que parlam català com a primera llengua, tots parlam castellà com a segona, i bona part de la gent en parla una tercera, una quarta i, en un percentatge de casos, fins i tot alguna més. Tot això per no parlar de la Val d'Aran, que té una llengua pròpia diferent del català i on la població parla occità (dit aranès a l'Aran), català, espanyol i, majoritàriament, encara, una quarta llengua. Als catalans, doncs, parlar-nos d'una "llengua comuna" a més de la catalana ens ha de sonar, com a mínim, curiós. Per dir alguna cosa. Perquè de llengües comunes, segons sectors de població, en tenim unes quantes. I més que en tindrem, segurament, en el futur. Acomplirem, sense cap mena de dubte, aquell bell ideal de construir equips de poliglots, formats per poques persones, que es puguin comunicar amb el món, obrir-se per tant al món, en moltes llengües.

ARA

Notícies relacionades

Rajoy, ¿condemnat per Montoro?

A veure qui roba a qui

MATEIXés obvi, cada vegada més, que s'està construint una ciutadania europea que no constitueix unmelting pota l'americana, però que s'articula, en un percentatge molt elevat, al voltant d'una llengua comuna que no és la pròpia de la majoria. M'estic referint, naturalment, a l'anglès. El fet que l'anglès sigui la llengua comuna dels europeus, ¿implica dret d'ignorància per a les persones que el tenen com a llengua prò- pia? ¿Un angloparlant pot exigir la seua llengua a l'ajuntament de Quintanilla de Onésimo, o en un jutjat de Càceres, o en una guixeta d'Orleans, o en una estació de trens de Kosice? Si no ho poden fer els que parlen la llengua més comuna de totes, poc podran atrevir-s'hi, ni que sigui en un àmbit més restringit, sense insultar la intel.ligència, els parlants d'una petita llengua europea amb un gran pes a Amèrica.

* Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.