Apuntant a l'Iran

L'únic resultat tangible de la visita de comiat deGeorge Busha Europa va ser la decisió de la Unió Europea (UE) d'augmentar les sancions econòmiques contra la República Islàmica de l'Iran per la seva negativa a acceptar la comminació de l'ONU perquè aturi la producció d'urani enriquit, matèria primera per fabricar la bomba atòmica. Per iniciativa del primer ministre britànic,Gordon Brown,els europeus van llançar una nova reprimenda econòmica contra els clergues de Teheran, mentreJavier Solanaels presentava una oferta negociadora, exhibició del pal i la pastanaga.

"Totes les opcions continuen obertes", va proclamarBusha Berlín. "Un bombardeig israelià contra l'Iran continua estant en l'ordre del dia", escriu sense embuts un prestigiós analista de Jerusalem. Al Washington crepuscular, les últimes energies dels neoconservadors es gasten a mantenir viva la hipòtesi d'una nova guerra o operació quirúrgica per destruir les instal.lacions nuclears iranianes. El president nord-americà i el primer ministre israelià,Ehud Olmert,no van tractar de Gaza, sinó de l'Iran i Síria, potser perquè consideren que l'statu quoa la regió és insostenible.

Per contribuir al clima prebèl.lic,The New York Timesva publicar el dia 19 de juny un reportatge, que cridava molt l'atenció, sobre un simulacre de la força aèria israeliana al Mediterrani oriental que no tenia cap altre objectiu que el d'assajar un atac contra les instal.lacions iranianes. El diari citava un funcionari del Pentàgon: "Els israelians desitgen que nosaltres ho sapiguem, que els europeus i els iranians se n'assabentin". L'única cosa innovadora és l'obstinació dels responsables polítics i del rotatiu per airejar en aquest moment una operació rutinària dels avions hebreus, no se sap si per forçar la mà sancionadora dels europeus o per intimidar els aiatol.làs.

La raó d'aquestes maniobres alarmistes potser està en la voluntat de contrarestar l'últim informe dels serveis secrets nord-americans, del desembre del 2007, el qual suggeria que Teheran havia paralitzat el seu programa d'armes nuclears. Una declaració del Ministeri de Defensa d'Israel, datada del mes de juny d'aquest any, insisteix, per contra, que l'Iran prossegueix amb el seu programa i que en menys de dos anys travessarà el Rubicó o llindar tecnològic per fabricar el temible enginy. En aquesta embolicada situació, no és possible conèixer el nivell que ha aconseguit l'empresa iraniana ni distingir-lo de la propaganda dels seus alarmats antagonistes.

ELS LÍDERS israelians no estan disposats a acomodar-se amb un equilibri del terror nuclear, com van fer els EUA i l'URSS durant la guerra freda. El consens nacional hebreu suposa que està en joc l'existència d'Israel i que, per tant, la bomba iraniana i la coexistència són impensables per suïcides. Els precedents de l'Iraq i Síria confirmen aquesta determinació. N'hi ha prou de recordar que el 6 de setembre del 2007, un bombardeig de l'aviació hebrea va destruir un reactor nuclear clandestí, model nord-coreà, construït enmig del desert sirià. Els iranians, per contra, van recórrer al mercat negre nuclear de l'enginyer pakistanèsAbdul Jan.

La proliferació nuclear, en una zona tan volàtil com el Pròxim Orient, genera un malson apocalíptic per al qual resulta ardu trobar una sortida diplomàtica que faci compatible el dret a la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques i la proscripció internacional de les armes de destrucció massiva. El nacionalisme exacerbat, la rivalitat ancestral de l'Índia i el Pakistan, l'aïllament i la paranoia de règims opacs o messiànics, casos de Líbia o l'Iran, inclosos a l'eix del mal o sotmesos a l'estratègia de la leproseria, contribueixen al sobresalt i justifiquen la prevenció.

Pel que fa a la capacitat de la força aèria israeliana per a aquesta operació aniquiladora, en discrepen els experts militars, a causa del caràcter dispers de les infraestructures iranianes, moltes de les quals són subterrànies.

Els avions hebreus i les seves bombes d'última generació, per descomptat, podrien causar danys suficients en el complex nuclear com per endarrerir el procés per uns quants anys i donar noves oportunitats a la negociació. I una operació conjunta d'Israel amb els EUA tindria efectes devastadors.

A WASHINGTON, malgrat l'esmentat informe dels serveis secrets, l'atac contra l'Iran no desapareix de les pantalles del Pentàgon ni de les conxorxes de la Casa Blanca, on el vicepresidentDick Cheneyi els seus corifeus neoconservadors consideren que la supervivència del règim dels aiatol.làs, ambMahmud Ahmadinejadcom a president, constitueix una humiliació i una amenaça per als interessos regionals dels Estats Units i dels seus aliats àrabs, que no poden estar supeditats a les lluites ritualment airejades dins de la clerigocràcia de Teheran. La proximitat d'Israel explica la doble vara de mesurar davant el doble desafiament de Corea del Nord i l'Iran.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

L'element dissuasori de l'atac és la situació a l'Iraq, on els Estats Units intenten establir un pacte polític i militar de llarg termini (¿99 anys?) que legitimi el seu control estratègic sobre el petroli quan el mes de desembre vinent expiri el mandat de l'ONU que va beneir l'ocupació. L'assumpte divideix el Govern de Bagdad i suscita acusacions de neocolonialisme a tot el món àrab. Però ja se sap que la petropolítica domina al Pròxim Orient, almenys des que va ser formulada pel presidentCarterel 1980.

Periodista i historiador*.