María Serrat: "El pàdoc és com un 'gran germà'"

Des de fa temps, bastant, viu a Londres, massa lluny del Mediterrani que va cantar el papa. I bé que li pesa, però María Serrat (Barcelona, 1979), farmacèutica i periodista --¡déu n'hi do la fórmula!--, ha de viure a prop del Tàmesi perquè allà té la seva seu l'equip Kawasaki de MotoGP, integrat per gent de 13 nacionalitats diferents. "Aquesta feina batega, té cor, és diferent cada dia i, per tant, t'omple les 24 hores del dia". Viatjar, que era la seva passió, comença a ser una llauna.

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: ¿què fa una noia com vostè en un lloc com aquest?

--Doncs una feina molt atractiva, entretinguda, divertida, un pèl boja, però contagiosa, diferent i que m'omple, encara que no sé quant em durarà.

--¿Ja està pensant a deixar-la?

--Ni parlar-ne, estic pensant que no puc mantenir aquest ritme la resta dels meus dies. Estic pensant que visc 250 dies a l'any fora de casa. Estic pensant que no venia a BCN, a veure els amics, els pares, el meu gosPepe,des de Nadal. Vaja, que aquest no serà, ni de conya, l'última feina de la meva vida.

--Tinc entès que vostè anava per farmacèutica. Encara més, tinc entès que era una excel.lent investigadora.

--Sóc farmacèutica, sí, i la veritat és que quan vaig estudiar la carrera, m'ho vaig passar molt bé. Després vaig treballar al Parc Científic de Barcelona i això ja no va ser tan apassionant. Era com viure en una gàbia, massa rutinari, em queien les quatre parets.

--I, llavors, li va dir al papa que volia ser periodista.

--Simplement li vaig insinuar que volia estudiar Periodisme. I ell, que en aquesta vida només té la pretensió que tothom sigui feliç, m'hi va animar.

--I com que Joan Manuel Serrat té amics periodistes, li va dir que el periodisme s'exerceix, no s'estudia.

--No va ser del tot així, però bé. Jo mateixa no volia endur-me el mateix desencant dos cops seguits. Així que vaig buscar alguna feineta mentre estudiava Periodisme. I així vaig acabar també la carrera. Més fàcil que Farmàcia, ¡on vas a parar!

--Perdoni, ¿el papa té moto?

--No, però quan tenia dos anys em portava a les espatlles al Jarama per veure córrer Nieto. Al papa, que com tothom sap és molt del Barça, encara que temo que s'esborrarà, li encanten tots els esports i és feliç que la seva filla visqui envoltada de motos de carreres. Tot i que, hi insisteixo, voldria veure'm més.

--¿No li sembla que el seu món és una mica de plàstic, un pèl fals?

--Això no és la F-1. O encara no és la F-1. Tinc amics que hi treballen i em diuen que el Mundial de motociclisme, aquest pàdoc, és un micromón on encara hi ha companyerisme, complicitat, esperit col.lectiu, relacions humanes. Això encara no ha arribat albusinessde la F-1 i esperem que encara trigui a ser així.

--Uccio

--Per mi és com ungran germà,ja que té coses molt bones i moments de molta tensió. Viatgem, treballem, dinem i sopem junts, arribem molt aviat i marxem molt tard. Hi ha setmanes que enllacem tres o quatre grans premis i, tot i que riem molt i som col.legues, arriba un punt que ens volem perdre de vista. Tot és molt intens, hi ha molta vida. Per a les coses bones i per a les dolentes.

--Com que els coneix bé, ¿no creu que estan un pèl bojos els pilots?

--Doncs no, són molt sensats. Si ho diu per la velocitat, per a ells és normal, forma part de la seva vida. Ja ho veu, cada cop són més joves, per aquí n'hi ha que corren amb només 13 anys. Han crescut amb això, i anar a 325 km/h no els impressiona. Tots tenen un puntet de bogeria, cert, però bogeria controlada, molt assumida. Jo, la veritat, els veig córrer i em provoquen por, però ells no saben què és la por.

--¿Què opina de Valentino Rossi?

--Suposo que el mateix que tothom, que és un 10 en tot. Un 10 com a pilot i, pel que fa a la meva feina, un 10 com a eina de màrqueting, de comunicació, d'imatge. És el millor negoci del món. És llest i sap perfectament què ha de fer a la pista i fora. Un prodigi, vaja.

--¿I Dani Pedrosa, què li sembla?

--Un altre 10 damunt de la moto, però no crec que sigui conscient, ni ell ni els que l'envolten, que aquest esport, que depèn molt dels mitjans tècnics, de la tecnologia, dels diners dels patrocinadors, en fi, de les empreses, també exigeix que el pilot, l'estrella, el campió, pagui certs peatges quan baixa de la moto. Temo que Pedrosa no està aprofitant al cent per cent aquest aparador, que és espectacular.

--Potser és que no li interessa gens ni mica.

--En efecte, no li interessa. Gens.

--¿Què me'n diu de Jorge Lorenzo?

--Tot un personatge, ¿oi que sí? És un jove amb caràcter. Et pot agradar o no, però aixeca passions. Jo crec que va tenir els seus moments d'excés, però ha evolucionat moltíssim com a pilot i com a persona.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

--Només una curiositat, ¿com són de debò els japonesos?

--¿De debò? Hi ha de tot, és clar, però són molt reservats, tímids, curiosos. No diuen mai que no, sempre diuen que sí, encara que no saps mai què pensen. Europa els obliga a ser més oberts i tenen un sentit de l'humor molt divertit, molt. Molt seu, sí, però divertidíssim. En ambients relaxats, són larepera.