Opus mei // JOSEP Pernau
I els jueus es van fer sedentaris
Hi ha viatges dels quals surt un llibre i llibres dels quals surt un viatge. És el que em va passar a mi el 1960: una nit de lectura i tres setmanes a Israel. El llibre eraEl judío errante ha llegado, del gran periodista rodamón francèsAlbert Londres.
Aquests dies s'han complert els 60 anys de la fundació de l'Estat. Tots ho han recordat: els hebreus, amb festes; els fills i néts dels palestins que se'n van anar, amb el renovat compromís de tornar-hi i amb nostàlgia dels anys que han passat; també els viatgers curiosos que vam voler veure de prop l'estrany fenomen d'un poble vell, però de residència canviant, que s'havia instal.lat en un Estat acabat d'estrenar, del qual es deia que no es volia moure. Així ho va voler l'ONU i així ho va entendre la immensa majoria de l'opinió pública europea. Sense la mala consciència de l'Holocaust, difícilment la votació hauria resultat favorable. Feia vergonya que un poble europeu posés en marxa un procés de degradació que ofenia l'espècie humana. Així ho va entendre el filòsof francèsJean-Paul Sartre, encara que després de la guerra dels Sis Dies va exigir una rectificació.
Els viatgers procedents d'Espanya tenien un altre motiu afegit: l'expulsió dels jueus per part de la reina Catòlica. A més a més, Israel no reconeixia el règim deFranco,fet que era un detall a agrair per part dels demòcrates. Però l'arribada dels jueus feia fora de casa seva els palestins: els animaven a deixar una terra, a la qual els israelians tornarien com a vencedors. A Israel hi governava l'es- querra i Europa confiava que jueus i àrabs socialistes s'arribarien a entendre. Tot el que segueix és conegut. La història ha donat la raó als més durs dels dos bàndols.
