El rerefons d'un conflicte institucional // Antonio Papell
¿Reformar el concordat?
¿Reformar el concordat?_MEDIA_1 /
La mala relació entre el Govern central i l'Església va arribar al seu zenit el 30 de desembre passat, quan en un acte d'exaltació de la família tres cardenals conservadors van acusar l'Executiu de dissoldre la democràcia amb el seu laïcisme radical i de deteriorar els drets humans amb les seves reformes. Més tard, la nota de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) del 30 de gener davant de les eleccions generals del 2008, en la qual a part de les crítiques habituals es feien greus acusacions de condescendència amb el terrorisme, va enterbolir encara més el clima existent entre les dues institucions.
És patent, doncs, que estem en vigílies que també al març se celebrin eleccions a la CEE, i el sector més conservador, actualment minoritari, igual que dóna ales a l'agressivitat de la COPE, ha decidit obertament brandar la seva espasa flamí- gera contra el PSOE, que en aquesta legislatura que conclou ha exercit el seu progressisme en nombroses normes tendents a afirmar la laïcitat de l'Estat i a incrementar la llibertat de les persones d'esquena als dogmes religiosos.
LA REFORMA del dret de família per permetre els matrimonis entre persones del mateix sexe així com accelerar els tràmits del divorci ha estat considerada un autènticcasus belliper part d'un sector rellevant de la cúria, que té el suport tàcit del Vaticà, temorós de l'efecte contagide tal audàcia. I l'actual majoria política, conscient que li convé que les seves bases es mobilitzin, ha respost en el mateix to irat dels seus antagonistes.
És evident que en la mesura que es mantingui aquesta crispació, que ha donat lloc a inflamades declaracions de qualsevol signe, no es pot plantejar la modificació de l'actualstatu quode les relacions Església-Estat, una qüestió extremadament delicada que requereix significatius consensos i suficients ex- hibicions de subtilesa, impossibles de trobar en vigí- lia electoral.
No obstant, sí que convé reflexionar sobre el fonament que tenen, al marge de la conjuntura, els arguments que asseguren que és necessari renovar el vincle institucional entre l'Estat i les organitzacions religioses en general, així com amb l'Església catòlica en particular. Significativament, els representants de les confessions no catòliques han demanat aquesta vegada el vot per a les forcesprogressistes, agraïts segurament a un Govern que ha tingut poques contemplacions amb les resistències clericals a determinats canvis.
Com se sap, la Constitució del 1978 esmenta explícitament l'Església catòlica en l'article 16, en el qual es garanteix "la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats, sense cap altra limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei". I hi al.ludeix per obligar "els poders públics" a tenir en compte "les creences religioses de la societat espanyola" i a mantenir "les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i les altres confessions".
Passa, no obstant, que el concordat vigent, reduït en realitat a tres acords amb la Santa Seu, va ser subscrit molt poc després d'haver aprovat la Constitució, motiu pel qual traspua una inexperiència democràtica que avui resulta francament grinyolant. Els acords són tres: un sobre afers econòmics; un altre sobre ensenyament i afers culturals, i un tercer sobre l'assistència religiosa a les Forces Armades i el servei militar de clergues i religiosos. Tots tres van ser firmats al Vaticà el 3 de gener del 1979, sis dies després que el Rei sancionés la Constitució, ratificada en referèndum el 6 de desembre, encara que van entrar en vigor el dia 4 de desembre del 1979, data del canvi dels respectius instruments de ratificació, i no van ser publicats al BOE fins al 15 de desembre. El concordat no és doncs, en sentit estricte, preconstitucional, però sí que emana d'idees i propostes anteriors a la Carta Magna.
EL FET sorprenent i fins i tot pintoresc que, en virtut del tercer dels acords, s'estableixi l'existència d'un vicariat castrense encarregat de l'assistència religiosa i pastoral als membres catòlics de les Forces Armades, la provisió del qual es farà mitjançant "la proposta d'una terna de noms, formada de comú acord entre la Nunciatura Apostòlica i el Ministeri d'Afers Estrangers i sotmesa a l'aprovació de la Santa Seu", demostra irremissiblement que l'anomenat concordat ha quedat obsolet i requereix una profunda revisió.
No sembla que sigui aquest el moment d'analitzar i comentar altres anacronismes, en forma de privilegis poc compatibles amb l'esperit de la Constitució, i fins i tot d'incompliments flagrants de determinades previsions acordades que no es van materialitzar mai i que han donat lloc a situacions inconcebibles. Només cal dir que, efectivament, tant la conveniència de dignificar les relacions com la necessitat de reforçar els grans criteris en els quals es basen la llibertat religiosa i la aconfessionalitat de l'Estat aconsellen una revisió a fons d'aquests acords, subscrits precipitadament per superar el concordat del 1953 que va firmar el franquisme amb el Vaticà precipitadament i que, per no ressuscitar vells fantasmes, més val remetre a l'oblit.
Periodista.*
