Ballant amb llops

Aningú se li escapa la fascinació mútua que existeix entre el poder i el món de la faràndula. Des del Renaixement fins als nostres dies s'ha vist de tot en els annals de la història; sempre hi ha aquells que prefereixen la connivència amb el poder i que s'hi veuen enfilats per una ideologia a la qual serveixen. Musicalment parlant, podem recordar la utilització de cançons per encarar campanyes o fins i tot per impulsar revolucions.Yves Montand va ser criticat per denunciar la falta de drets humans rere elteló d'acer quan era simpatitzant comunista. Per contra,Silvio Rodríguez va de gira per les presons cubanes incapaç de denunciar-se a si mateix; elsKennedy van jugar a alguna cosa més que a la ruleta amb el Rat Pack deSinatra; el compromís de la Nova Cançó en la lluita antifranquista... Són casos que revelen els diferents comportaments i les seves vicissituds quan el creador assumeix un compromís.

El poder juga les seves cartes amb més habilitat i, un cop feta la foto, bon vent i barca nova. Però els artistes sempre acaben cremats per una causa, justa o no, llevat que aspirin a un càrrec públic o a dependre del partit que els mantingui a costa de les subvencions de torn. Aquesta és una mostra més del clientelisme polític que ens sacseja i que ha acabat desterrant la crítica i aquells que la generen.

Un es juga la pertinença allobby, vinculats aquests generalment als partits d'esquerra (la dreta encara no ha aconseguit la seva colla d'acò- lits), que sense pudor assenyalen amb el dit el dissident per enviar-lo al gulag. Si no, preguntin, preguntin pel cas deJosé María Mendiluce en la seva candidatura a l'alcaldia de Madrid pels Verds.

Notícies relacionades

Rajoy, ¿condemnat per Montoro?

A veure qui roba a qui

Pel que fa a mi, no he rebutjat mai una entrevista amb un polític quan se m'ha demanat l'opinió; crec fermament en la democràcia i la defenso, he estat actor i protagonista en diverses ocasions i he donat el meu suport a qui he cregut en cada moment i no me'n penedeixo. Hi ha qui diu que els creadors no s'han de mullar, encara que venguin la seva imatge per un grapat de mòbils. Ara, quan ja s'acosten les eleccions i comença el ball, hi ha una frase que encara sento en segons quins cer- cles i que pertany a una pel.lícula d'Scorsese: "Escolta, tu segueixes sent un dels els nostres, ¿oi?".

Per això, després de l'últim fulletó romàntic entre el poderósSarkozy i la faranduleraBruni, només espero que aviat ens delectin amb una nova versió deJe t'aime en directe des de l'Elisi.