El murri i l'arquitecte

Una cosa és la posteritat i una altra és la fama. A la fama s'hi accedeix per mitjans molt estranys. Per arribar a la fama es necessita simplement fer alguna cosa fora del que és normal amb la condició que aquesta estranya proesa sigui efímera i pugui ser consumida en molt poc temps. Abans dels mitjans de comunicació instantanis com els que avui dia ens marquen el pas i els valors, la fama era el pròleg de la llegenda. La vida dels famosos era molt menor comparada amb la seva evocació, que es transmetia durant molts segles després de la seva mort. En aquest sentit, la fama i la posteritat anaven de bracet. I algunes vegades fins i tot l'evocació tenia alguna connotació exemplaritzant: l'heroisme, la virtut, la saviesa, a vegades fins i tot el terror, es transmetien de pares a fills i fins i tot arribaven a les obres d'art i als discursos dels seus successors.

Però per arribar a aquesta fama era necessari haver fet alguna cosa gran. Avui en dia, contràriament, la fama se sustenta en l'anècdota. És molt intensa, però dura poc temps. I els que un dia van ser famosos constaten com altres ocupen immediatament el seu lloc. La fama no és el resultat de l'esforç sinó del mercat. La gent comuna necessita consumir la vida de gent excepcional amb data de caducitat incorporada. El famós contemporani cansa. I el nostre disc dur no permet una acumulació de famosos ni molt menys una discriminació d'aquests. Hi caben els que hi caben. Si arriba un nou nom famós s'oblida el vell i tan amics. Al cap i a la fi, només eren noms objecte per entretenir-nos.

¿I la posteritat? ¿On la deixem? M'explica un amic gamberro que l'altre dia, en una famosa sala de copes on es presentava un llibre notable, va arribar el murri acompanyat per tres persones més. Les noies de la porta li van demanar el nom per saber si era entre els convidats. No hi era. Però des de lluny va entreveure a la llista el nom d'un famosíssim arquitecte barceloní i va dir que aquell arquitecte era ell, que en realitat era el seu pseudònim. Van entrar i benvinguts.

Poc després, l'arquitecte autèntic, esforçant-se per demostrar la seva identitat a la noia de l'accés, devia preguntar-se si tota una vida de feina ben feta i de fama professional li havien impedit arribar al mínim reconeixement d'un parell de generacions. La fama s'ha menjat la posteritat. I per recuperar un mort fa falta un esperit comercial molt viu. Així se'n van les glòries del món. O dit en altres paraules: en temps de tant, no som res.

Esquena de Ratzinger

El Papa ha dit missa en un altar d'una famosa capella.Benet XVIva pensar que, per a 16 batejos simultanis tampoc calia arrossegar mobles. Un signe d'eficiència pontifícia. Es va posar d'esquena als fidels, és cert. Però el Papa, vestit amb els habillaments litúrgics, no va fer res fora del que és comú. No va fer la vertical sobre l'altar ni tampoc va ballar el can-can davant les pintures deMiquel Ángel.Considerar que els canvis a l'Església vaticana depenen de les formes és ingenu. Ni de cara ni d'esquena, la jerarquia vaticana no canvia mai. Aquí els únics que han canviat per a millor són els sacerdots de base. Fa temps que els creients veuen l'esquena de Roma.

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

Endarrerits

Arribar tard a un sopar d'amics, quan totes les copes són buides, comporta el risc de no reconèixer-nos-hi.