Gentada

Cent mil persones és molta gent. Un camp del Barça ple, una gernació que ocupa molt d'espai. Dreta i frec a frec, dues hectàrees i mitja. És fàcil calcular- ho: 100.000, a 4 per metre quadrat, 25.000 metres quadrats. Si tota aquesta gent camina, ja són cinc hectàrees, pel cap baix. Passa com amb els cotxes: aturats en un embús, n'hi ha un cada cinc metres de carretera; quan comencen a circular, calen 15 o 20 metres per vehicle (és per això que es creen els acordions després d'una retenció).

Cent mil persones en una manifestació és molta gent. Omplint de gom a gom un carrer de 30 metres d'ample, necessiten més de 1.600 metres de llargada, les cinc hectà- rees. És a dir, que una manifestació de 100.000 persones ocupa un quilòmetre i mig de carrer, tirant curt, com a mínim dos, tenint en compte que sempre hi ha espais lliures entre els grups. Però els organitzadors de la manifestació solen veure 100.000 persones quan la gent omple un parell o tres de travessies de l'Eixample. En calen 20 de plenes.

Anys enrere, el col.lectiu Contrastant feia càlculs aritmèticament sensats a propòsit de l'assistència a les manifestacions. Ens incomodava a tots una mica, perquè volíem creure que, efectivament, ens havíem aplegat mig milió o un milió de persones. Contrastant era un indefectible gerro d'aigua freda: 100.000, 200.000, mai més que això. Tenien raó i els estic molt agraït. Les exageracions poden resultar afalagadores, però no milloren la realitat.

No sé si mai s'ha arribat a fer una manifestació d'un milió de persones al nostre país. Em sembla que no. Ni tan sols aquells 11 de Setembre de finals dels anys 70, em temo. Un milió de persones necessiten 20 quilòmetres de carrer ample, posem-ne 15 amb els xamfrans plens. Ja es veu que és massa, un de cada sis catalans de l'època: Catalunya s'hauria quedat mig buida. No, devíem ser mig milió com a màxim, potser ni tants. De tota manera, això no disminueix la importància que van tenir aquells actes, simplement restableix la solvència comptable. L'exageració sí que erosiona la transcendència.

Objectiu

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

Si, com s'estimà, a la manifestació de la setmana passada hi van assistir 200.000 persones, és que som davant d'una manifestació colossal. ¿Quina mena de manifestació, però? Se n'ha dit una manifestació transversal. És una manera de dissimular. Concretament, una manera de dir que es tractava de diverses manifestacions simultà- nies. Cadascú es manifestava pel que creia que havia de protestar. Perquè va ser un acte de protesta, això sí. En comparteixo els motius i també moltes de les aspiracions que s'hi van expressar. Però m'incomoda la confusió dels conceptes. M'agrada saber per qui em prenen.

La irritació justifica una manifestació, i tant que sí. Però la irritació desapareix quan se n'aboleix la causa. Una cosa és manifestar-se per protestar, una altra per demanar i una altra per proposar. Es pot protestar per un servei públic deficient (que era aquest el cas), es pot demanar la independència (que també l'era) o es pot proposar alguna cosa i dir "miri quants som que ho proposem" (que no acabava de ser-ho). Em pregunto: ¿quants som els que som? ¿I què som: ciutadans amb projecte o clients irritats? I encara: ¿si els trens funcionessin com cal, ja no caldria la independència? Em preocuparia pledejar per una nació de rodalies.