El futur de la democràcia espanyola
La clau de volta
L'arquitectura de la transició i de la nostra democràcia descansa en el consens sobre la Corona
D'ençà que els romans van descobrir l'arc i, donant la volta sobre el seu eix, van projectar la volta, el punt fonamental d'aquesta estructura arquitectònica és la clau: la pedra que enllaça els dos muntants, l'epicentre de les forces que distribueix. La clau és, doncs, la clau. Sense s'ensorrarien pel seu propi pes les voltes i les arcuacions.
En política passa per l'estil. L'arquitectura de la transició, i de la nostra democràcia, manté el seu vigor a partir de la consensuació de la Corona. No és que Espanya sigui un país especialment monàrquic, però la Constitució del 1978 no hauria estat possible, ni la seva estabilitat al llarg de tres dècades, sense aquest descobriment que republicans comJosep TarradellasoSantiago Carrillovan saber acceptar sota l'advocació deJoan Carles I.¿Hauria tingut lloc un miracle així a partir deJoan de Borbó? Els republicans van haver de renunciar a moltes coses, però tinc els meus dubtes raonables que la dreta espanyola hagués acatat una fórmula republicana el 1975-76.
FINS QUEJosé María Aznarva manifestar les seves vel.leïtats azañistes (¿per influència deJimé- nez Losantosi els seus autoanomenats liberals?) van haver de transcórrer 20 anys, i un llarg govern deFelipe Gonzálezque va servir de revà- lida d'una forma d'Estat, no fàcilment assumible pels socialistes abans de la mort deFrancoamb la ductilitat que després van demostrar després del consens de la Constitució. No suposava una cessió dels seus arguments històrics, sinó més aviat una extraordinària manifestació de maduresa polí- tica i sentit de la realitat. Espanya socio- lògicament era el que era, i no el que determinats doctrinarismes voldrien que hagués estat. D'aquí ve el meu profund respecte per al sentit d'Estat que el socialisme de la transició va exhibir davant del que altres "rupturistes" haurien preferit.
TOT
ELque succeeix no deixa de causar-me sorpresa, i no per la meva fe monàrquica --que no ho sóc--, sinó perquè crec que desmuntar la clau de la volta suposaria sens dubte l'enfonsament de l'arquitectura política que la transició ens va llegar. ¿Estem, potser, en condicions d'aventurar-nos a una desconstrucció com aquesta? Els que ho jutgin així probablement deuen estar perpetrant un error de vastes conseqüències en la desestabilització de la nostra democràcia. Els que s'han disposat a cremar fotos saben que el seu gest transcendeix el fet: afecta la simbologia. Una cosa que històricament s'ha demostrat a la Península com el llindar d'altres enderrocaments més perillosos. La dialèctica símbol-significat projecta la intencionalitat de l'acció a les institucions representades per aquesta simbologia. És a dir, a la pròpia institució, no a les persones.
Hugh Thomas,el 1977, al presentar l'edició espanyola deThe Spanish civil warva subratllar amb èmfasi el perill que a Espanya suposava l'agressió als símbols: "Així comencen sempre els grans conflictes-", acaba concloent. ¿Podria ser aquesta la fenomenologia de l'actual campanya contra la Monarquia? Si van ser uns Borbons bons per a determinats sectors antimonàrquics catalans el 1975, ¿per què avui s'han tornat Borbons dolents? No val la pena entrar ara en un debat de fons sobre aquesta qüestió, ja que la legalitat els assisteix des del referèndum constitucional del 1978, però sí que caldria considerar el factor oportunista com una causa conjuntural d'aquest procés.Zapateroha obert la capsa de Pandora amb els seus relativismes constitucionals i institucionals amb una insensatesa pròpia de l'aprenent de bruixot. A una societat com la nostra, tan predisposada al qüestionament de les seves essències i identitats, sembla poc prudent convidar-la a desenterrar els seus dimonis patris.
Així, doncs, l'actual polèmica que hi ha al carrer, si no s'acaba encarrilant, podria donar lloc a un conjunturalisme d'utilitat que no garantiria la correcció del procés. Els debats nacionalistes gairebé sempre van a parar cap a fonamentalismes perillosos: els uns animantunitats sacrosantes, els altres somiant ambrupturesque no atenen el principi de viabilitat ni els danys col.laterals que puguin provocar. No sembla l'actual formulació un model d'encerts. No- més cal pensar en la preocupant conjuntura econòmica en què ens estem endinsant. Convé observar la verinosa virtualitat d'una campanya com aquesta en una societat amonàrquica.
S'ha d'analitzar si és la manera de tractar un clima distorsionador de l'harmonia constitucional que ha donat un esplèndid present de més de 30 anys, sense precedents a Catalunya, ni a Espanya. És cert que han transcorregut ja dues generacions des del final de la dictadura, i per tant, la memòria flaqueja a l'hora d'avaluar els antecedents de la democràcia que avui disfrutem. ¿Tan qüestionable és el seu balanç perquè ara determinats sectors de l'esquerra i de la dreta arrisquin l'estabilitat del que àrduament vam aconseguir la generació de la transició?
QUALSEVOLacció que no tingui una finalitat específica s'arrisca al fracàs.Tomàs d'Aquino, en el llibre I sobreLa Monarquia, escriu: "L'home té algun fi al qual ordena tota la seva vida i la seva acció, perquè actua per mitjà de l'enteniment l'obrar del qual es descobreix pel seu fi". ¿I quin és el fi d'aquestes generacions antimo- nàrquiques: qüestionar la persona o la institució? Si es treu la clau de la volta, el sistema no resistirà. ¿És el fi buscat?
* Exdirigent del PP