Pròxima invasió de somriures

La primera vegada que un fotògraf em va demanar que somrigués, quan anava a fer-me la foto, no vaig entendre res. ¿Per què havia de somriure? Després, al llarg dels anys, m'han fet moltes fotografies, i quan algú m'ha dit que somrigués ho he vist més clar: no era un bon fotògraf.

Afortunadament, els fotoperiodistes d'avui en dia saben perfectament que si volen fer un retrat a algú no li han de demanar pas que faci res. Han de ser ells els que han de caçar un gest, una mirada, un perfil, i també el somriure, és clar, que el personatge pugui fer d'una manera espontània.

Em sorprèn que encara hi hagi qui demani "somriu, per favor", a qui es vol fer una fotografia de carnet o al company de viatge que té darrere seu la torre Eiffel. No és que tingui res en contra dels somriures, al contrari. La gent que no somriu mai fa una mica d'angúnia, però qui sembla que porti un somriure enganxat a la cara no m'ha resultat mai còmode. ¿Per què hi ha persones que somriuen tant? ¿És que tot el que fem i diem té una gràcia indiscutible, o que la vida és una meravella contínua?

El cas és que la casa Sony posarà al mercat una càmera fotogràfica molt especial: és capaç de fer una fotografia automàticament quan la cara que tingui al davant faci un somriure. Els programadors de la tecnologia són increïbles, i en altres temps s'hauria cregut que això només podia ser un art de màgia. ¿Com pot, una màquina, estar pendent del petit moviment que fa una cara quan somriu?

Doncs sí, sembla que s'ha aconseguit. Però el que no s'ha aconseguit, al meu entendre, és que les cares

Notícies relacionades

Rajoy, ¿condemnat per Montoro?

A veure qui roba a qui

somrients siguin sistemàticament més agradables i més belles que les cares amb un posat seriós. La tècnica tradicional de fer dir "Lluís..." als que han de ser retratats ha produït sovint uns resultats tristíssims, perquè no hi ha res de més anguniós que un somriure forçat. És veritat que hi ha persones que tenen el do del somriure natural i que sempre queden bé. Però si l'actitud és forçada, del somriure a la ganyota hi ha un pas molt petit.

Seria espantós que aquesta mà- quina prodigiosa únicament fos capaç de disparar quan algú somriu. I si tingués èxit, l'espècie humana perdria la gràcia de l'expressivitat personal. Triomfarien la falsa alegria i la falsa felicitat. I hauríem de tenir molt en compte allò que diu William Shakespeare a Hamlet: "Es pot somriure i somriure i ser un malvat".