L'entrevista amb Isma Prados, cuiner
"L'expressió 'cuiner mediàtic' em molesta"
Isma Prados (Caldes de Montbui, 1974) va passar de cuinar per als comensals de restaurants com Senyor Parellada, La Vinya del Senyor, Ca la Sila i la Fonda Europa a fer-ho per a tot Catalunya des dels fogons de TV-3. L'èxit de Cuina per solters i La cuina de l'Isma (no sap si en gravarà nous capítols), en els quals afegeix els ingredients de la naturalitat i la proximitat, l'ha convertit en un fenomen de masses que explota publicant llibres, protagonitzant campanyes de la Generalitat, presentant campanades de Cap d'Any i, ara, promocionant la bateria de cuina d'EL PERIÓDICO.
--¿Com és capaç de fer tantes coses alhora?
--Tot el que he après des que vaig començar a la tele m'ha sigut super- útil i m'ha fet ser més valent per afrontar nous reptes. Tots els projectes en què participo tenen el seu llenguatge diferent. La qüestió és coneixe'l. Per mi, la lluita és tenir un llenguatge personal en el món de la cuina per inserir-hi el meu concepte.
--Un concepte d'èxit, que enganxa l'audiència.
--És un format que s'ha estès bastant per tot Europa. En aquest sentit, la televisió, amb un estil més pròxim, amistós, atractiu, amb una mica de conya, serveix com a gran cavall de Troia per transmetre els teus coneixements de cuina i bona alimentació. No alliçones; amb la teva pròpia acció demostres que es pot fer això. I sempre buscant productes que serveixin per al conjunt microones- forn-fogons-nevera, que és el que habitualment fem servir tots.
--Vostè és un cuiner mediàtic. ¿Li fa por convertir-se amb el temps en un mediàtic que cuina?
--Fujo de les etiquetes i l'expressió cuiner mediàtic, francament, em molesta. Però aquesta és veritablement la gran discussió i la gran lluita per aconseguir l'equilibri entre el doctor Jeckyll i el míster Hyde que un porta a dins. Va ser difícil prendre la decisió de deixar el restaurant per dedicar-me als mitjans. Però tres anys més tard veig la vida d'un altre color. Ja no em preocupa.
--¿Què el preocupa?
--Ser jo mateix i que les coses que faig estiguin provades, que siguin contundents. Tant si és en un servei de càtering, com en un restaurant, un programa de televisió, una revista... Igual que en la música cubana hi ha guarachas, mambos, etcètera, en el món de la cuina passa el mateix: hi ha qui treballa per a col.lectius com hospitals i col.legis, qui està en un restaurant gastronòmic, qui fa cuina de mercat i es deixa la pell cada dia escollint productes frescos al matí i pensant tres o quatre plats per servir al migdia...
--Hi ha molta varietat...
--És que no hi ha un cuiner per antonomàsia... Hi ha molts tipus de cuiner i un d'ells és el que treballa a la televisió.
--¿Té por que ser tan popular li tregui prestigi com a xef entre la crítica i causi enveja entre els seus col.legues?
--Podria ser, però s'ha de tenir en compte que hi ha un embolcall mediàtic al voltant de la televisió. Jo només penso en les persones a qui faig arribar aquesta informació. Si ho aconsegueixo, més gent mirarà el programa. La resta tant me fa.
--¿Té una recepta per mantenir el cap fred?
--A la biografia de Rafa Nadal vaig llegir una frase que apareix al vestidor de Wimbledon: "Tracta l'èxit i el fracàs com el mateix impostor". Ho visc disfrutant amb el que faig, en primera persona, sense estar pendent de la visió que els altres tenen de mi. Però crec que no n'hi ha per tant. Potser és que no tinc la consciència que hagi tingut tant d'èxit. Però recordo que amb 14 anys havia de córrer quan un client em demanava un tallat. I no passava res. Ni abans ni ara.
--Els nens l'adoren.
--Veuen una cosa que els atrau i que entenen per si mateixos. És una manera de posar un personatge en l'ideari i en el subconscient dels nens perquè les mares puguin utilitzar-lo per ajudar a formar-los: la icona Isma. "Ui, no sé si a l'Isma li agradaria que no et mengis les patates", els diuen. Transmetem aquests coneixements. "¿Ja t'has rentat les mans abans de començar?", els preguntem.
--¿Això és molta responsabilitat?
--Sí. Has de ser molt responsable per la capacitat de difusió i influència en l'opinió pública. Més que un poder, és una responsabilitat.
--¿Li agradaria tenir un restaurant propi?
--Sí, però a la llarga. Seria un espai on poder cuinar com a mi m'agrada menjar.
Notícies relacionades--¿I què hi ha de la seva banda de jazz, on toca la bateria?
--És que ara estic en una edat en què m'he de guanyar les garrofes. Si quan sigui més gran tinc la tranquil.litat necessària per tocar més sovint, ja ho faré. Mentrestant, no vull perdre-la. Em trobo amb els amics i toquem en privat. Però no fem bolos. Ja no els necessito com quan tenia 17 anys i volia que les noies em miressin.
