Les causes de la gran extensió de les drogues // DOMINGO Comas
Cocaïna a Espanya: veritat i mentida
El problema consisteix a pensar que no tenim un problema amb el consum d'estupefaents
Amb motiu del Dia Internacional contra les Drogues han aparegut als mitjans de comunicació diverses informacions sobre l'alt nivell de consum de cocaïna a Espanya. La informació resulta molt creïble perquè procedeix de diverses fonts i ha estat confirmada per la mateixa ministra de Sanitat en una compareixença pública. Davant d'aquestes dades han estat molts els que s'han preguntat si això és cert i per què està passant.
A la primera pregunta no s'hi pot respondre amb facilitat, ja que, si bé Espanya és un dels països que més cocaïna consumeix del món, aquesta afirmació exigeix alguns matisos, perquè les dades epidemiològiques espanyoles són bastant precises i mostrem la nostra realitat clarament, mentre que altres països, alguns ben pròxims, es limiten a realitzar estimacions més o menys subjectives.
A MÉS A MÉS els anys 80, segons totes les informacions, només es consumia heroïna i ara sembla que només es consumeix cocaïna. Però en aquell moment, igual que ara, eren molts els que consumien les dues substàncies alhora. En realitat, estudis recents ens han aportat evidències al voltant del fet que fins a la meitat dels anys 90, els mateixos subjectes i amb el mateix perfil van ser identificats primer com a addictes a l'heroïna i, posteriorment, com a addictes a la cocaïna, en gran mesura perquè els sistemes de registre exigeixen que s'esmenti unadroga principalamb la qual posteriorment es reconstrueixen les sèries estadístiques.
Per un altre costat, sempre hem tingut un cert enfrontament amb les organitzacions internacionals en matèria de drogues. Tot va començar amb el Conveni de Xangai del 1909, quan els seus firmants, entre els quals hi havia Anglaterra i Alemanya, que controlaven el tràfic d'opi amb la Xina, van tenir el desvergonyiment d'acusar Espanya d'aquest tràfic. Més tard, Espanya no va firmar els Convenis de la Societat de Nacions (1918-1922) fins a l'etapa de la Segona República. Així mateix, el franquisme va trigar 10 anys a ratificar la Convenció d'Estupefaents. El 1984 en vam despenalitzar el consum, en contra de l'opinió de les Nacions Unides, i a partir del 1996 vam començar a obrir narcosales, en contra d'aquesta mateixa opinió. El fet que actualment siguin molts els països que han seguit les dues vies no ens evita un cert grau d'impopularitat, que compartim amb Holanda, als passadissos dels organismes internacionals. Potser per aquest motiu els relators d'aquests organismes tendeixen a assumir com a verdadera qualsevol dada negativa que involucri Espanya. Altres països, que segueixen de manera estricta la via traçada per l'ONU, reben un altre tracte.
Apareix, per tant, un to d'exageració al voltant de la qüestió. A vegades sembla que se suggereix fins i tot que el consum de cocaïna és una cosa consubstancial a una majoria d'espanyols, i això no és correcte. Encara que sí que és veritat que el nostre consum és més alt que en altres països. Podem, per tant, matisar algunes afirmacions, però no obviar la realitat.
La pregunta és, llavors, ¿per què passa això? I la resposta és bastant precisa. Encara que potser inesperada per a alguns. És una qüestió de simple hipocresia social, combinada amb allò queOctavio Pazdefinia com la "cultura barroca i hispana de la desconfiança institucional i la fascinació per l'espectacle". Si ho preguntéssim als ciutadans, gairebé tots afirmarien amb èmfasi --fins i tot els que han consumit cocaïna-- que aquest protagonisme és una vergonya; i a la següent pregunta sobre qui hauria de fer alguna cosa per resoldre aquest problema, també contestarien de manera unànime que "el Govern"; i gairebé amb seguretat després dirien, sense necessitat de preguntar-los res, que "el Govern segur que no fa res".
CONVÉ saber que la majoria d'associacions de pares i mares d'alumnes convoquen sovint els progenitors als centres escolars per oferir-los informació i consell sobre drogues. A aquestes reunions hi solen anar menys del 5% dels pares (en general, hi van les mares) i, quan s'aconsegueix més presència de mares i pares (que no és mai majoritària), són molts els que se senten molestos perquè els seus fills "no tenen (ni tindran) aquest problema" i no saben "què hi pinten allà". A més a més, si finalment hi ha un problema de drogues, s'acostuma a recórrer a algun amic que coneix algun amic per mirar de resoldre'l per la via de la recomanació.
En el fons, el problema de l'excés de consum de cocaïna a Espanya és aquest i no cap altre. El tenim perquè no el tenim, o, més ben dit, perquè ningú en concret pensa que el té i, en tot cas, aquesta és una qüestió del Govern, el qual té l'obligació de controlar, però els altres.
És la debilitat d'una societat que s'ubica sobre una mala interpretació de la solidaritat familiar i s'oblida que, sense una societat civil forta, organitzada i compromesa, certes coses no tenen solució. Que busca solucions màgiques, arguments abstractes i culpabilitats alienes per discutir a la barra del bar. Que a l'hora de la veritat és incapaç d'assumir responsabilitats i prefereix delegar. Per aquest motiu, i no per cap altre, a Espanya es consumeix, i es continuarà consumint, tanta cocaïna o alguna altra droga que la substitueixi en el futur. Encara que, per una altra part, poc importa si podem continuar donant la culpa al Govern.
*President Fundació Atenea Grupo GID
