entrevista amb M. del Carmen Pérez Buj, herida per una bomba de Terra Lliure
"Ja no puc acariciar com abans"
Terra Lliure va perpetrar 160 atemptats entre 1978 i 1992. El 25 de maig de l'últim any, la banda va col.locar un artefacte explosiu a l'oficina de l'Inem d'Horta que va causar 15 ferits. María del Carmen Pérez Buj (Torres d'Albarracín, Terol, 1943), exdependenta de sabateria i mare de tres fills, va ser un d'ells. Mentre Barcelona celebrava els Jocs Olímpics, ella passava un viacrucis hospitalari. La por i el dolor encara no han desaparegut.
--Passaven 10 minuts de les nou del matí...
--I jo aquell dia estava fent cua a l'oficina de l'Inem d'Horta. Havia de segellar l'atur. Feia un any que l'empresa on treballava havia fet una reducció de plantilla. I em va tocar a mi... Jo era dependenta de sabates infantils.
--Feia aquell tràmit una vegada al mes.
--Sí. En aquella oficina hi havia un passadís molt llarg, com un tub. Em vaig recolzar en una mena de sortint. Allà hi havia la bomba... Es va sentir un estrèpit. Era com si les oï- des m'haguessin d'esclatar. Vaig notar que tenia una paret a sobre. Se sentien xiscles. Vaig sortir d'allà com una zombi.
--¿Pel seu propi peu?
--Sí. Algú em va portar a una ambulància. (Plora)
--Però està viva, senyora María del Carmen.
--Sí... Em van portar a l'hospital de Sant Pau. A l'ambulància em van treure alguns vidres. El meu cos era una massa negra... Primer em van operar la cara. Tenia metralla. Semblava l'home elefant... Després em van portar al departament de Traumatologia de la Vall d'Hebron.
--¿Els ossos estaven afectats?
--Em va quedar el braç dret mort. Els nervis de la mà estaven danyats. I em van operar un desplaçament de ròtula. Vaig estar cinc mesos ingressada, i vaig haver de fer rehabilitació durant tres anys. Després em van operar de l'esquena, quatre vegades. Per a la recuperació havia d'anar amb un catèter connectat a una bomba... M'endollava. Em desendollava. (Torna a plorar)
--Això ja ha passat.
--Els meus fills em diuen el que m'ha dit vostè: "¡Estàs viva!". I és veritat. Però... Prenc antidepressius, i herbes per poder dormir, perquè no vull prendre pastilles... Segueixo fent bots al llit. I encara tinc la pressió descompensada. Molt descompensada. Però, ¿vol que li diqui què és el pitjor de tot?
--No m'ho sé imaginar.
--Que ja no puc acariciar com acariciava abans... La meva mà no ha quedat bé. Al principi no vaig tenir suport moral. Se'm van anar tancant les portes. Em vaig veure desempa- rada. Ser víctima d'un atemptat de Terra Lliure a Catalunya...
--¿Què significa?
--Durant molt de temps he evitat reconèixer que era víctima de Terra Lliure. El meu judici a Madrid va ser horrorós... Els polítics ho van voler tapar... Pilar Rahola era al judici, al costat de Terra Lliure... Érem quatre víctimes i no es va dignar a acostar- se a preguntar com estàvem.
--Va poder mirar els terroristes als ulls, en el judici...
--Però ells, dirigint-se a nosaltres, van dir que en podíem estar orgullosos perquè allò havia sigut per la independència de Catalunya. ¡Et quedes...!
--Malament.
--És una gent molt freda.
--Vostè va néixer a Terol, però la seva família la va portar aviat a Barcelona.
--¡M'he criat aquí! Jo era la petita de 10 germans, i només tenia 1 any quan la meva família es va instal.lar a Barcelona. De seguida vaig voler aprendre a parlar català. El parlo. ¡Estimo Catalunya!
--No crec que ningú ho posi en dubte.
--A vegades penso que... És trist que un país tan bonic, per aquesta gent, s'espatllés durant tants anys. ¿Per la independència s'ha de fer mal a innocents? ¿Disfruten ells fent mal? Jo no trobo bé el fanatisme. Ni aquest ni cap altre. Les persones han de poder parlar, discutir, raonar.
--Terra Lliure es va dissoldre. ¿Això la consola?
--¡A mi em van espatllar la vida! En absolut. Gens en absolut. I els que ho van fer són fora. Al carrer. Van ser condemnats a 70 anys i van sortir tots tres per "la normalització de la vida política a Catalunya". ¿Què li sembla? ¡La normalització de la vida política a Catalunya! Els que fan mal han de complir la pena íntegra.
--¿Ha rebut algun tipus de reparació econòmica, moral...?
--Fins al 1999 no vaig cobrar res. Després vaig rebre indemnització. Però, sense l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes, no sé què hauria fet... En ells m'he sentit recolzada.
--¿Què és el que li segueix costant?
--Treure'm la por. Tinc molta por... Als sorolls, a les aglomeracions, al que no està en el meu camp visual... Em trobo bé en espais reduïts. He d'estar asseguda amb una paret a l'esquena, veient la porta... Jo era de la gresca i miri'm ara...
--És d'Aragó. I amb tossuderia...
--No ho sé. A mi m'agradava molt ballar però, amb aquesta mà així... Em fa angúnia. I em sobrevé la tristesa. Una tristesa que s'ha agreujat cada vegada que hi ha hagut un atemptat. Però, ¿sap qui em dóna moltíssima força?
--¿Qui?
--La meva néta. De seguida es va adonar del que em passava a la mà. Ara, quan vol picar de mans, en tanca una, com jo, i ho fa amb una sola mà... Em fa riure.
Notícies relacionades--De tot el que ha viscut, ¿ha passat a net alguna consideració?
--Que tothom està exposat a un atemptat. Jo vaig anar a la manifestació després de la matança d'Hipercor. ¡Qui m'havia de dir que també em tocaria a mi...!
