La nena i l'arbre

El 31 de gener era a la sala d'espera de l'aeroport d'Oaxaca, a punt de prendre el vol cap a la ciutat de Mèxic, quan un plor es va apoderar del lloc. Diversos turistes de galtes vermelles (no semblaven haver pres el sol, sinó una radiació nuclear) van mirar amb disgust cap al lloc d'on sortia el plor. Una vegada més, la seva agència de viatges no havia pogut impedir el contacte amb les sonores contrarietats de la infància. La paradoxa del turisme en massa és que malmet els llocs que visita, però considera que els responsables en són la gent del país. El seu lema podria ser la frase de Sartre: "L'infern són els altres".

No vaig parar gaire més esment en l'assumpte fins que aquell plor va adquirir dimensions de xiscle. Una angoixa inaudita s'expressava en aquells crits interromputs per sanglots.

EM VAIG GIRAR cap a l'esquerra i vaig veure una nena d'uns 4 anys. Tenia els punys tancats i ens mirava com si sabés una cosa que els altres ignoràvem. Anava acompanyada per dues nenes més i un home amb cinturó ranxer, panxa feliç i cara bondadosa. Era fàcil imaginar-se'l com un diligent pastor de cabres. Em vaig acostar a preguntar què passava.

--Enyora la seva mare --l'home va assenyalar la nena.

Em va explicar que viatjaven a Nova York. La mare s'hi trobaria al cap de quinze dies.

El gemec de la nena va adquirir llavors un inquietant ritme de manxa, com si s'empassés el seu propi aire.

Durant la meva estada a Oaxaca havia sentit històries de la molta gent que se n'ha d'anar als Estats Units. Gairebé la meitat dels habitants d'Oaxaca són a l'estranger: Califòrnia ja l'anomenen Oaxacalifòrnia. La ciutat havia tornat a una aparent normalitat després de les barricades i els incendis, els quatre mesos de conflictes que el 2006 van causar 20 morts, la ineptitud del governador i l'ocupació armada, però els residus de sempre encara hi eren. A la sala d'espera, una nena ens mirava amb l'esglai de qui deixa d'entendre la realitat.

Vaig recórrer a la superstició amb què els adults creiem compensar els patiments infantils. Li vaig comprar una xocolata i li vaig dir una cosa que no em constava gens ni mica: aviat es trobaria amb la seva mare. L'home va comentar que havia nevat a Nova York el dia anterior. No se'm va acudir res més que parlar amb la nena de ninots de neu. Els millors tenien el nas de pastanaga.

¿Hi pot haver una cosa més inútil que explicar històries? El que vaig dir va fer poc per la nena; en canvi, l'home es va sentir més relaxat. Em va explicar que eren parents llunyans. No havia pogut escapar-se de portar les tres nenes. Li vaig preguntar com es deia la que plorava. La seva resposta va arribar amb un calfred:

--No ho sé --va tornar a somriure, aquesta vegada amb nerviosisme, i va afegir--: Som família, però llunyana. No es pensi que l'he robat.

--Té els permisos dels pares, ¿no? --vaig dir, en el to il.lús de qui es tranquil.litza a si mateix dient: "El Govern s'ocuparà de l'assumpte, ¿no?".

Em va mostrar uns documents mentre carregava una altra de les nenes.

--Aquesta és més tranquil.la --va comentar.

En efecte, no plorava a crits, però les llàgrimes li van baixar dels ulls quan el seu "parent" va dir que era tranquil.la.

Els papers de l'home estaven en regla. L'aerolínia els havia revisat. L'assumpte era greu per normal. La separació forçada d'una nena sense nom era una cosa comuna, una xifra més en l'estadística.

Una senyora es va acostar, traient el paper d'un gelat, i una noia va

carregar la nena. També ells eren migrants.

Vaig recordar allò queItalo Calvinova escriure sobre l'Arbre del Jonc després d'haver visitat Oaxaca. El viatger italià havia mirat de desxifrar 2.000 anys de vida en aquella intricada escorça. No semblava descriure una planta, sinó un país:"Es un monstruo que crece --se diría-- sin plan alguno .... El tronco parece unificar en su perímetro una larga historia de incertidumbres, acoplamientos, desviaciones .... De los codos y rodillas de ramas que sobrevivieron al derrumbe de épocas remotas, continúan separándose ramas secundarias anquilosadas en una incómoda gesticulación. Nudos y heridas han seguido dilatándose, proliferando unos en excrecencias y concreciones, protuberando los otros con sus bordes desgarrados, imponiendo su singularidad como el sol en torno al cual irradian las generaciones de células. Y sobre todo esto, espesada, encallecida, creciendo sobre sí misma, la continuidad de la corteza que revela toda su fatiga de piel decrépita y al mismo tiempo la eternidad de aquello que ha alcanzado una condición tan poco viviente que ya no puede morir".

L'ARBRE del Jonc té l'edat de Crist. Començava a créixer quan el fill del fuster va demanar de camí a Judea: "Deixeu els nens i no els impediu acostar-se a mi" (Mateu 19:14). En aquest passatge de l'escriptura, "nens" pot ser entès com a "discriminats". Testimoni vegetal, l'Arbre del Jonc resumeix al tronc el que ha vist.

Ens van avisar que l'avió es podia embarcar. El moment de seguir els nostres destins desiguals. El paper de la xocolata encara el tenia a la mà, com un talismà inútil.

Vam caminar rumb a la pista, sota un cel d'un blau puríssim. La nena anava al meu davant. ¿És possible explicar el que no té nom?

Notícies relacionades

Ferraz, la Moncloa i l’UCO

Una opa amb més transparència

Vaig pensar una altra vegada en la visita deCalvinoa Oaxaca: el que no podem dir nosaltres, ho diu un arbre.

Escriptor