Entrevista amb Paul Rusesabagina // IMMA MUÑOZ
"Les paraules poden salvar i poden matar"
Entre l'abril i el juliol del 1994, els rwandesos van viure a l'infern. Membres de l'Exèrcit i hutus radicals van decidir exterminar els tutsis del país. Entre el mar d'horror que va inundar Rwanda, va emergir una illa d'esperança: l'Hotel Mille Collines, on 1.268 persones de les dues ètnies van escapar dels matxets gràcies a l'astúcia i la capacitat negociadora del seu director, Paul Rusesa- bagina. El filmHotel Ruandaen va narrar la història. El protagonista l'explica ara en primera persona aUn hombre corriente(Península).
--Li costarà convence'm que és un home corrent.
--Només intento descriure'm com em veig. Molta gent ha parlat de mi com d'un heroi, i no sóc més que un home corrent, que fa la seva feina i que amb això a vegades aconsegueix coses extraordinàries, però que tam- bé les podrien aconseguir altres persones corrents. Qualsevol està capacitat per fer coses bones.
--Com ara salvar la vida a 1.268 persones arriscant la pròpia.
--De fet, jo no diria que vaig salvar la gent. Només la vaig ajudar. La salvació no és cosa de l'home, sinó de Déu.
--¿Segueix creient en Déu?
--Abans del genocidi, molts rwandesos hi crèiem d'una manera orgullosa. Pensàvem: de dia, Déu va pel món, però de nit torna a Rwanda, que és casa seva. És cert que avui aquesta percepció ha canviat. Ens sentim abandonats també per ell.
--¿Què va passar durant aquells 100 dies?
--Una successió de desastres. El primer, la fugida dels soldats belgues després de l'assassinat dels seus primers companys. Llavors es va decidir evacuar tots els belgues, fins i tot els soldats. Després, se'n van anar els dels EUA, la Gran Bretanya i la resta de països, que van pensar que si ens deixaven sols i la situació quedava reduïda a un conflicte intern, no era cosa seva. Sense testimonis incòmodes, els que estaven esperant per començar a matar van tenir via lliure.
--500.000 morts. 5.000 al dia. Quatre per minut. ¿Per què la comunitat internacional no hi va intervenir?
--En primer lloc, perquè els EUA se'n volien mantenir al marge, després del desastre de Somàlia. Quan ells es van retirar, altres països es van sentir legitimats per no actuar. En segon lloc, perquè Rwanda és un país pobre en recursos naturals, així que no hi havia interessos per defensar. I sobretot perquè l'Àfrica en general ha sigut abandonada per Occident, com si no pertanyessin al mateix planeta. El que ha passat a Rwanda, a Burundi, al Congo, és una vergonya per a la humanitat.
--Una ràdio es va dedicar a exacerbar l'odi contra els tutsis.
--Els mitjans hi van tenir un paper fonamental. De fet, en tota la histò- ria recent. Jo insisteixo que les paraules són l'arma més poderosa. Poden salvar i poden matar. Quan els meus veïns van començar a armar- se, em vaig negar a fer-ho. "Empunyaré les meves paraules, el millor de l'arsenal de l'home. Amb elles es pot fer tot", vaig dir a la meva dona.
--Dues paraules, "mai més", es van repetir constantment en aquelles dates en la inauguració del Museu de l'Holocaust, a Washington. Tota una paradoxa.
--A vegades les nostres paraules no casen amb els nostres actes. En aquesta inauguració, Al Gore va dir fins a 10 vegades que mai més es toleraria un genocidi, mentre a Rwanda passava exactament això. Aquell "mai més" es va acabar convertint en "una vegada més, i una més, i una altra més", i aquestes paraules van perdre tot el seu sentit.
--A l'acabar la massacre, es va voler quedar a reconstruir el país.
--Confiava que el país hauria après de la tragèdia i que tindria un futur pròsper. M'ho vaig creure fins al dia que un militar va intentar matar- me. Vaig saber que havia de marxar.
--Es va exiliar a Bèlgica i va passar de director d'hotel de luxe a taxista.
--Totes les feines són bones si s'aborden bé. L'important és el desig de superació personal i estar convençut que qualsevol feina, si es fa bé, és digna de fer-se.
--Mostra una fe en l'home que, veient el que va viure, sorprèn.
--Crec en la bona fe de la gent. Són els dirigents els que volen mantenir el conflicte i la divisió per perpetuar-se en el poder. La majoria del poble vol pactar, el que passa és que als extremistes sempre se'ls sent més: fan molt soroll i sembla que siguin més dels que són.
--"Rwanda ha canviat de ballarins, però la música és la mateixa", diu. No és gaire optimista.
--Si tot segueix com fins ara, Rwanda no va enlloc. Però sóc optimista i crec que sempre hi ha una sortida: el diàleg, que les parts conversin.
--Va crear una fundació que vetlla pels orfes de la guerra. ¿Com creixen aquests nens?
--Depenen de les oportunitats que els donem. Si ens preocupem per ells, si els eduquem, tindran un futur. Però si els abandonem el buscaran en el mal, i qualsevol podrà utilitzar-los per als seus fins...
--¿Què li demanaria a la comunitat internacional ara?
--Que reconegui que el genocidi es veia venir, que no va ser un fet aïllat, i que, ara que segueix morint gent, intervingui abans que es repeteixi. És el moment d'entrar al país i canviar d'una vegada la situació.
Notícies relacionades--¿Creu que a Rwanda es depuraran responsabilitats?
--Aquest és el meu somni: que es faci justícia, però una justícia real, sense por, una justícia verdadera i neta. Sols així arribarà la reconciliació.
