Entrevista amb Lluís Llach // NÚRIA NAVARRO
"Jo no he viscut mai per cantar"
Va començar quan Sartre repartia pamflets enfilat en un bidó. I ell va aconseguir que els al.lèrgics al franquisme abracessinL'estacacom a himne contra la tirania. Ara, després de 40 anys de coherència, diu que se'n va, tot i tenir per endavant la nominació al Goya perSalvador, un documental --Lluís Llach, la revolta permanent-- i la promoció del disci.Es dedicarà a viure, mentre els vins que cria a Porrera --Vall Llach i Embruix-- guanyen prestigi.
--El fan candidat a Català de l'Any quan anuncia que se'n va...
--Ha, ha. Jo he de demanar perdó als que, en aquests 40 anys, han trobat Llach espantosament avorrit. Estic segur que seran els que diran: "Osti, votem-lo i que se'n vagi ja...".
--És menys trist del que sembla.
--Quan veig la imitació que em fa Manel Lucas aPolònia, deixant anar tediosos rotllos als recitals, m'hi reconec, ha, ha... De debò, m'agrada molt la conya. Però el meu és un humor empordanès, sovint molt mal comprès a Barcelona. Sembla molt feridor, però sempre permet una resposta.
--Llach "no vol pondre cap més ou". Expliqui'n la raó verdadera.
--La presa de decisió és purament estètica. Jo tinc una relació molt peculiar amb el públic, que tossudament m'ha mantingut durant quatre dècades, a contracorrent cultural, quan no polític o de la moda. La manera de dir "moltes gràcies", la màxima representació de respecte per ell, és acabar sense crisis creatives, ni de veu, ni de res.
--Simplement desaparèixer.
--No tinc per què fer suportar a la gent la meva decadència. Els artistes s'han de qüestionar constantment per què estan sobre l'escenari i fins a quin punt hi han d'estar. Fa cinc anys vaig decidir deixar-ho quan estigués molt bé. Tenia dues dates per triar. Al complir els 60 anys o als 40 d'haver començat.
--Va preferir no demorar l'assumpte.
--Fins i tot en això sóc un malparit... Vaig pensar: "En lloc d'anar-me'n per vell, me'n vaig perquè em dóna la gana". Ara entro en una edat molt bonica, però difícil per mantenir aquest ofici.
--Encara sort. Alguns en donaven la culpa a un càncer de pell.
--¡Ah, no! Em van treure uns petits botons del nas, però d'això no em moriré. Jo vaig tenir un ensurt molt gran el 1993. Fins i tot em van posar un termini d'un any i mig de vida i tot això... Però ja ho veu, encara sóc aquí.
--Les estaques, les itaques i ara... ¿els embruixos?
--¡El vi m'importa un rave! El que m'importa del vi és l'aventura humana que hi ha al darrere.
--¿No es convertirà en l'Angela Channing del Priorat?
--¡No hi ha cap possibilitat que em faci aquelles permanents! No. Jo espero poder tenir l'astúcia o la sort d'aprendre a viure d'una manera diferent. He sigut una persona de direcció única, sempre fent de màquina del tren, he estat molt monogà- mic en aquest aspecte. I tinc ganes d'adulteri, de perversió... En un sentit vital, ¿eh? Hi ha molts plaers a inaugurar.
--Que bé que sona tot.
--Tampoc ens enganyem. El 25 de març, després del recital de Verges, tindré un xoc. He demanat als amics que tinguin els coixins preparats. Però penso que hi ha coses fonamentals que m'han resultat difícils, com la lectura, la conversa, tornar a qüestionar el que he fet. Estic entrant en el tercer acte, nena. I els tercers actes... Vull viure-ho des d'una serenitat personal. ¿Li faig una confessió?
--Per descomptat.
--Jo no he viscut mai per cantar.
--¿...?
--La vida és alguna cosa més que cantar, plorar, riure, follar. Des que era petitó, no sé si per alguna influència o per intuïció, sempre vaig pensar que si tenia el privilegi de cantar, era per la música. I en música la ignorància és un axioma de partida. Com més en saps, més exacta tens la mesura de la teva ignorància. Així que la cosa ha consistit a no quedar- me en una capseta, a no fer 200estaques. En aquest món industrial s'accepta, però jo no. El plaer ha sigut l'aprenentatge. I tot i així, potser sempre he fet la mateixa cançó.
--Sempre parlant d'amor, d'adéu, de mort.
--No voldria sonar pedant, però un dia vaig preguntar a Martí i Pol com es reconeixia poeta. Ell em va dir: "Jo em sé poeta perquè l'important del poema que he escrit és allò que no he escrit". Doncs jo no sé per què fa 30 anys que vaig escriure una cançó que es titulaAlèi que parla de coses que llavors no em motivaven gens i que explica exactament el que estic fent ara. Jo anava escrivint, i els temes sortien.
--¿Ha sortit la Catalunya que va somiar?
--Als meus amics sempre els dic que la nostra obligació no només és somiar, sinó somiar molt bé, perquè segons la qualitat dels nostres somnis serà la qualitat del futur. Jo vaig somiar una Catalunya que podria decidir el que volia ser. I crec que estic a punt de veure-ho... Però hau- ríem de mirar-nos més als ulls.
Notícies relacionades--¿Qui l'ha mirat més bé als ulls a vostè?
--Un dels moments més orgiàstics quepateixoés la mirada que em dedica molta gent quan acaba el recital. A vegades estic apocalípticament cansat, i suplico al meu mànager que apagui els llums, però veig aquelles cares i sento amor, desig, il.lusió, gratitud... Commocionen aquelles mirades.
