Els dies vençuts// Joan Barril
Les babutxes daurades
Les babutxes daurades
Conte amb moralitat. Un mercader d'un soc àrab malviu de la seva botiga. Un altre mercader amb les mateixes mercaderies li fa la competència. Cap dels dos veu florir el negoci. Però el mercader llest concep un pla per quedar-se amb tota la clientela. Li regala al seu competidor i veí unes magnífiques babutxes daurades. Aquest les rep agraït i, orgullós, es passeja pel soc amb les brillants babutxes entreveient-se pels baixos de la seva gastada gel.laba.
La dona li adverteix que un home amb unes babutxes així ha de lluir un vestit millor. Així ho fa. Després el mercader demana un crèdit per fer millores al seu establiment i estar a l'altura del seu calçat i el seu vestit. Per pagar el crèdit ha d'apujar els preus de les mercaderies. Quan estan més cares que les del seu competidor, es queda sense clients. Quan es queda sense clients, va al seu veí i li malvèn la botiga. El pla ha estat un èxit.
En temps de diners ràpids i de despesa vertiginosa pròpia del Nadal, les temptacions de desitjar i tenir de seguida cada vegada són més fortes. En una societat mimada i autosatisfeta, de tots els dies de la vida el més important és el dia d'avui.Ja ho trobarem. El crèdit és entès com un signe extern de la confiança que el sistema ha dipositat en nosaltres. Si un banc guanya diners és perquè el banc no és idiota. I cap idiota prestaria diners a algú que no fos dels seus.
A ningú se li acut pensar que el crèdit és una de les trampes més subtils del capitalisme de consum. El crèdit i la seva sinècdoque, la targeta de plàstic, inverteixen la relació entre feina i salari. Amb el crèdit ja no es paga el temps invertit sinó que ens amarra a un temps que ja no ens pertany.
Arriben els dies en què les coses són més importants que nosaltres. Arriben els dies que les babutxes daurades ens fan l'ullet des dels aparadors. Arriba el moment que direm que volem l'últim miracle electrònic només perquè ens ho mereixem. Durant un instant creiem ser en les coses. Però després són aquestes mateixes coses, gastades i degudes, les que ens impedeixen ser.
L'ull únic
Fa unes setmanes van robar ungoyaals Estats Units. Curiosos lladres. Difícilment podran comerciar amb aquesta classe de peces que valen molt o no valen gens. Valen molt si algú ho paga, però si no hi ha comprador tenen un valor nul. El comprador d'art robat no aspira a la bellesa per si mateixa, sinó a la soledat de la seva possessió.
Aquestgoya,si hagués estat venut, el comprador no l'hauria pogut mostrar mai ni tan sols a les amistats. De la mateixa manera que l'alpinista vol trepitjar el cim en solitari i que la roba interior fa més bonica la dona vestida, també l'art desperta en el posseïdor l'evidència que el seu ull és l'únic que assaboreix aquella pintura. Quan es té tot, ¿quant pagaria el milionari per gaudir del que ningú podrà tocar mai? Aquells que ho tenen tot ja només aspiren a segrestar als seus soterranis el botí de la Humanitat.
Notícies relacionadesTelefonia
Truquen al telèfon. Despenjo. Una veu de dona vacil.la, dubta, diu que ho sent, que li sembla que s'ha equivocat de número. La reconec com a algú a qui potser hauria pogut estimar. Li dic que jo també ho sento. I que tots ens equivoquem.
