Els jutges i els signes identitaris

Havia de ser en aquells dies, precisament llavors... Se sentia encara el ressò de les vibrants jornades de la proclamació del 128è president de la Generalitat, quan una notícia venia a enterbolir l'esplendor de la festa: un parell de ciutadans es disputen davant la justícia la paternitat del logotip del burro català, que és la resposta adequada a la imatge del toro espanyol.

Un signe de la nostra identitat que es veu sotmès a litigi. És cert que no té el pes dels segles com la quadribarrada. Però, tot i així, el seu significat s'ha imposat amb rapidesa i la catalanitat el passeja amb orgull per les carreteres, en un acte d'afirmació del que som. El més sensat seria una mediació que unís voluntats. Si tres partits polítics han pactat dues vegades el tripartit, els ciutadansEloi AlegreiJaume Salaes podrien unir i compartir la glòria del símbol. Però no és l'honor de la idea el que els mou, sinó la propietat dels drets d'explotació. És el puto interès monetari, que ho corromp tot.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Interessos prosaics en un tema que mou sentiments. És la degradació del que és sublim. Recentment hem assistit a polèmiques d'altura sobre el valor de l'identitari, i ara un símbol que ens diferencia és motiu de disputa pel rendiment que se'n pot treure. ¿Que en diríem deGuifré el Pilóssi s'hagués reservat els drets d'autor de la senyera? La va donar generosament al poble, igual que va fer el compositor d'Els Segadors, i no se sap de ningú que hagi reclamat com a seves la lletra i la música.

Si no s'arriba a un pacte, en qualsevol moment es poden sentir veus per les Espanyes sobre la nostra avidesa pels calés.Montillano és identitari, però hauria d'intentar la conciliació.