Petit observatori // Josep Maria Espinàs
El blat de moltes espigues
Al costat del carrer de Numància, de Barcelona, que acostuma a tenir molt de trànsit, hi ha una petita xarxa de carrers per a vianants. L'he descoberta buscant el local de l'entitat L'Espiga de les Corts, ubicat al carrer de Joan Gamper.
Era de nit i he tingut la sensació que em trobava en un poble, però més animat del que és habitual en molts pobles quan el rellotge ja marca dos quarts de deu del vespre. Hi havia gent que formava un grup davant d'una porta, i jo vaig entrar en un espai on gairebé ja no s'hi cabia. L'Espiga de les Corts havia organitzat un homenatge al cantantGeorges Brassens,amb motiu dels 25 anys de la seva mort.
L'acte iniciava un cicle de recitals on cantants diversos posarien les seves veus al servei de les can- çons del gran poeta i músic nascut a la localitat francesa de Seta, que va ser una figura única en el món de la cançó francesa. Jo vaig anar a les Corts per dues raons: perBrassensi pel meu amicPatrick Jaques,que inaugurava el cicle. El currículum dePatrickcom a cantant és llarguíssim i està ple d'èxits, però fins ara, ja retirat de l'ofici, només l'havia pogut sentir cantar a casa seva, després de sopar. Per primera vegada el vaig veure i escoltar en públic. No ha perdut una veu bellíssima i suposo que ha guanyat en malícia interpretativa.
Però, més enllà deBrassensi les cançons i els aplaudiments, jo em mirava la sala de L'Espiga i sentia una verdadera commoció. Feia poques hores que havia arribat de Frankfurt, i ara em semblava que havia aterrat en un món d'anys enrere. Un local de quan no es parlava de disseny, ple de taules rodones, on la gent seia i s'alçava per anar a buscar una beguda a la barra; un d'aquells centres socials de convivència popular, on els veïns hi acudien el dijous, o el dissabte, a veure què s'hi feia, sense que necessitessin haver d'apuntar-se res a l'agenda.
Ja sé que els temps han canviat i que L'Espiga de les Corts no és exactament això. Que la il.luminació de la sala era bona, que el micro funcionava. Que qui semblava responsable de l'acte no era unQuim de can Ferreries,sinó un senyor que es diuEric Carpentier.Però hi havia a l'aire alguna cosa d'aquella Catalunya feta de petits nuclis inquiets i amb gent de bona voluntat que representaven la vivor i la cohesió dels pobles.
Ja sé que encara n'hi ha. Per sort. Però una cosa és saber i una altra reviure una experiència.
