Pes ploma
Notícies de l'Àfrica
Fa uns mesos vaig estar a Saint-Louis, el port del nord del Senegal on desemboca el riu que dóna nom al país. Diu la toponímia popular que la paraulasenegalamb la qual es coneix aquella regió de l'Àfrica occidental prové d'un vocable local que significa si fa no faaquestes barques són nostres. Els navegants portuguesos que van explorar aquelles costes devien tenir el costum d'emportar-se les barques africanes dins dels seus grans navilis. D'aquí vindria la protesta de la gent del país que, assenyalant el riu, en realitat assenyalaven les barques que els pertanyien. D'aquesta confusió entre barca i riu, la paraulasenegales va instal.lar als mapes. I allà, entre els dos braços del riu, es va fundar Saint-Louis, i a l'illa central del seu estuari es va obrir l'H"tel de la Poste, una fita legendària de les albors de la navegació aèria. Per l'H"tel de la Poste solien passar pilots francesos comSaint-ExupéryiSantos Dumond,que portaven amunt i avall el correu a través del Sàhara cap a la metròpolis via Alger. Però avui ja no interessen a ningú les notícies de l'Àfrica. Aquelles notícies ja no les porten els pilots humanistes de l'H"tel de la Poste. Les notícies de l'Àfrica les porten per via marítima els mateixos africans. I quan arriben a les costes canàries i la Guàrdia Civil s'incauta de les seves piragües, també han de tornar a exclamar com els seus avantpassats la paraulasenegal. És a dir, que aquelles barques en què s'han jugat la vida els pertanyen. Les tradicionals drassanes de piragües a les platges de Saint-Louis continuen proporcionant més embarcacions de les que el mar es pot empassar. I l'atur endè- mic de l'Àfrica continua portant a les seves costes més immigrants dels que Espanya pot assumir. No es poden posar portes al camp ni tampoc al mar. Aquestes barques no hi ha qui les aturi, potser perquè aquestes barques també són nostres. Les hem alimentat amb un neocolonialisme ferotge i ara, finalment, els africans vénen per ser algú. ¿Realment la immigració africana és un problema exclusiu de la Guàrdia Civil?
Un curt i llarg viatge
Vaig en un tren de rodalies a visitar una amiga que està de festa major. Només és mitja hora amb parada a totes les estacions. Per la megafonia sonaLa flauta màgica, deMozart.A prop del meu seient, dues noies parlen de les seves coses en alemany, com si el paisatge els fos innecessari. Una família russa puja amb una maleta pesada. Quatreafrocatalansmiren més enllà de l'horitzó. Quan arribem als límits de la ciutat puja una parella que ens demana disculpes per interrompreMozart,i a cops decharangoi de flauta andina ens porten fins al Perú per la voluntat. Unes senyores amb accent andalús es mostren mútuament les ulleres que s'acaben de graduar. La veu ferroviària ens indica que arribem a l'estació. L'estació és un edifici com el que pintaria un nen a qui li demanéssim que pintés una estació. El tren s'allunya i penso que la verdadera festa major no és a la plaça, sinó en aquesta pàtria de pàtries que és un tren de rodalies.
La pell i la mirada
M'expliquen que a Barcelona hi ha un senyor que es passeja nu. Segons sembla, el seu objectiu és comprovar si la ciutat és tan tolerant com diuen. Un home nu entre vestits ens recorda el confort de les multituds. La seva pell ens fa pensar en el luxe --i l'abús-- de la llibertat.
