Barcelona singular: les meravelles de Sant Joan de Dalt

1. Una matusseria imperdonable 

MARVEN

El primer que a un li sorprèn d’aquest establiment amb la persiana sovint mig abaixada és trobar-se el rètol al revés. El van posar així, pels volts dels vuitanta, uns operaris ineptes que, una vegada fet el nyap, van tocar el dos i no se’n va saber res més. I el més xocant: Ventura Martínez pare, el fundador del negoci, va decidir no fer-hi res. Temps enrere eren cinc les rellotgeries que es disputaven els clients en aquest passeig. Actualment tan sols en queda una, té el cartell girat i únicament obre quan al fill li ve de gust. Siguem justos: l’home és un manetes convertint rellotges de polsera en rellotges de quars, i allargant la vida de qualsevol quincalla. Per aquesta raó creia jo que Marven (MARtínez VENtura) tindria corda per a estona. Però no; sembla que està en liquidació. O «ÓICADIUQIL NE», com ho prefereixin. / Passeig de Sant Joan, 219.

---

2. El mar a Gràcia

CIRCUS PEIX

Si hi ha una família en tot Gràcia que viu i es desviu pel peix és aquesta. Ja ho feien els seus respectius avis, fins i tot algun rebesavi, i avui són Eduard Ampolla i Núria Llauradó els que segueixen amb la tradició. El matrimoni disposa, des de fa anys, d’una parada al mercat (ara provisional) de l’Abaceria; va tenir a la Vila el restaurant Núria i la bodega Neus; i en plena pandèmia va decidir de nou llançar-se a l’arena i, junt amb el seu fill Marc, obrir Circus Peix, una casa de menjars més pròpia de la Barceloneta. O del port de Vilanova i la Geltrú, d’on prové la majoria del gènere. L’Eduard acudeix tres dies a la setmana a la subhasta que es fa cada tarda a la llotja del poble mariner, i amb el que porta, més una mica de marisc gallec i, per si de cas, alguna peça de carn, munta uns menús de migdia que són una delícia (uf, la sopa de peix). Tot i que el preu, molt ajustat, no permet tenir gaires guanys, ell ho té clar: «El benefici que en treus és saber que tornaran». / Passeig de Sant Joan, 197.

---

 3. Bellesa inadvertida 

CASES MIQUEL MARINÉ

No cal ser entès en arquitectura, només cal aixecar el cap i la vista per adonar-se que és un disbarat que Gràcia tingui aquestes façanes descatalogades, ves a saber per què. Les cases Miquel Mariné serien dos edificis de principis del segle XX sense més ni més –d’un arquitecte aplicat, Joan Maymó i Cabanellas– si no fos pels plafons decoratius de l’última planta, fets de mosaic, que els donen un encant molt particular, sempre que les copes dels arbres permetin veure’ls. En el número 10, acompanya el trencadís un coronament ondulat amb set nínxols farcits amb peces multicolors esmaltades. El 8, es pot distingir, entre els fragments taronges, verds i blaus, una senyera. No conec frontispicis més originals en aquest veïnat, així que amb més raó em desconcerta que no gaudeixin de cap protecció. / Sant Antoni Maria Claret, 8 i 10.

---

 4. Un vestíbul poètic

MURAL DE LLUCIÀ NAVARRO

No sé passejar d’una altra manera. És així, tafanejant en porteries, com es descobreixen autèntiques meravelles a les zones comunes de cases alienes. Part del mèrit el devem als escassos promotors immobiliaris que als 60 i 70 van tenir sensibilitat artística, com el pioner Lluís Marsà, de La Llave de Oro, i l’empresari i mecenes Lluís Carulla, que a més de crear Gallina Blanca, va picotejar en el sector de la construcció. Sota la societat Lares Mediterranis (MediLar), va edificar diverses vivendes que porten el seu segell catalanista, una de les quals al Grassot. Aquí, va ajuntar de nou l’arquitecte Josep Maria Esquius i el muralista Llucià Navarro, i aquest ens regala al vestíbul una pintura que abraça tota la paret, i en la qual s’homenatja, amb vers inclòs, a Joan Maragall i a la seva obra ‘Pirinenques’. Caldrà anar fins al Fort Pienc per trobar tres poemes diferents en unes altres tres finques, les que van reemplaçar al carrer d’Aragó a la fàbrica de pastilles de caldo concentrat. / Indústria, 10.

---

5. L’avi viatger

FONT D’HÈRCULES

Barcelona sempre ha sentit certa fascinació pel fill de Júpiter. Un monument acredita aquesta admiració, i poc importa que sigui fruit d’un treball mediocre. Es tracta de la font ornamental i l’escultura pública més vella de la ciutat (1802), i no és de Damià Campeny, com es pensava fins fa ben poc, sinó del seu mestre a la Llotja, Salvador Gurri. Va ser instal·lada al flamant passeig de l’Esplanada –més o menys per on discorre el carrer Comerç– en ocasió de la visita del rei Carles IV, i coronava el sortidor un Hèrcules despullat. Sense gairebé moure’l, el conjunt va formar part després dels jardins de l’antic Palau de les Belles Arts. Des d’allà va viatjar el 1928 fins al seu encreuament actual, i va ser testimoni al principi d’innombrables embussos, com van recollir les cròniques: «Es diria que espera l’oportunitat per saltar del pedestal i acudir amb la clava a ordenar el trànsit, que bona falta li fa». / Passeig de Sant Joan-Còrsega.

---

6. Adeu inesperat

OTRANTO

Rosma Barnils té un tresor, gràcies a la compravenda de material arquitectònic antic rebutjat que si no hagués sigut per ella hauria acabat en un abocador d’obra. Una societat de defensors del patrimoni va crear Otranto el 1980. Al cap de quatre anys, Rosma va ingressar al club i es va apropiar del magatzem, que és història viva de l’Eixample: portes, vidrieres, xemeneies, reixes, baranes, persianes de llibret, banyeres, lavabos, aigüeres de cuina i milers de rajoles hidràuliques que s’apilen a l’entrada, i a les quals se’ls treu el ciment adherit quan algú se n’enamora i se les emporta. Gran part del seu èxit és gràcies a la seva magnífica ubicació. Però totes les coses bones s’acaben. Una inspecció municipal ha determinat que l’Otranto no pot seguir en aquest lloc amb la seva activitat, i si no hi ha un gir de guió inesperat, tancarà les portes al juny. «Jo no me’n vaig ni boja a un polígon», em comenta afligida Rosma. Serà el final d’una botiga singularíssima. I, novament, Barcelona perdrà part del que la fa única. / Passeig de Sant Joan, 142.

---

7. Les coques de l’àvia

LA FOGAÇA

«Sisplau, si has de citar algú, que sigui la meva àvia». El parisenc Adrien Prat la té en un altar. Quin millor homenatge, doncs, que obrir una pastisseria especialitzada en coques artesanals, a partir de les receptes de l’àvia Fina. D’ofici costurera, aquesta barcelonina veïna de la Model va emigrar amb el seu marit, l’Albert, a França, i al país gal va continuar fent el que millor sabia fer: cuinar. «Era una xef sense títol», recorda el seu net, i també gran devota de la Moreneta, molt present a les parets... i a l’avantbraç tatuat de l’Adrien, que junt amb el seu germà Rodolphe s’ha embarcat en aquesta aventura. «El barri ha respost». No m’estranya. A La Fogaça –així anomenen la coca a la Catalunya Nord– utilitzen massa mare per a les seves coques dolces i salades, i en reparteixen trossets la clientela, que se’n va entusiasmada. Triomfen sobretot la d’ametlles, molt esponjosa i elaborada amb una crema semblant al massapà; i els pastissets de coco i xocolata. L’àvia, allà on sigui, en pot estar més que orgullosa. / Passeig de Sant Joan, 180.

---

8. El refugi de la Broto

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

ALASKA

A la Yenny, el nom de Carmen Broto no li sona en absolut. Potser és millor així: no ha de ser gaire gratificant descobrir que la història del bar que regenta està lligada a una prostituta de luxe que va ser brutalment assassinada. Gairebé 75 anys després d’aparèixer el seu cos en un hort del carrer Legalitat, encara hi ha molts interrogants sobre aquest cas truculent que va commoure la societat de l’època. Broto es refugiava amb freqüència a l’Alaska perquè vivia a Pare Claret, 18, just enfront, en un pis que un industrial amb qui mantenia relacions li havia regalat. Un de tants clients a qui suposadament acabava traient secrets que, si es feien públics, podien portar-los problemes. Es deia també que la dona delatava antifranquistes. Des de fa una dècada, l’establiment el porta una família xinesa i ja no s’omple, com abans, de policies. Tampoc de meretrius com la Broto i la seva amiga Marcela, de qui encara guarda algun record José, el cambrer més veterà, que malgrat els canvis segueix en nòmina. / Sant Antoni Maria Claret, 20.