Rutes insòlites

Barcelona singular: els secrets de la seu històrica de la UB

L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona compleix 150 anys i encara amaga racons amb què sorprendre els barcelonins. Els descobreix aquí Marc Piquer, l’explorador urbà del compte de Twitter @Bcnsingular

Barcelona singular: els secrets de la seu històrica de la UB

Està d’aniversari (150 anys no es compleixen cada dia), i malgrat la seva edat, gaudeix d’una eterna joventut a les seves classes, passadissos i patis. Sens dubte, ajuda que cada dos per tres s’ompli de xavals acampats que pernocten a cel descobert amb motiu d’alguna reivindicació. O que en una de les seves 11 aules històriques, la 113, la professora Bolaño (María Pujalte) hagi impartit recentment lliçons d’Ètica a Pol Rubio (Carlos Cuevas) en l’‘spin off’ de la sèrie ‘Merlí’. L’efemèride ha tornat a posar el focus d’atenció en l’Edifici Històric de la UB, la primera construcció pública de l’Eixample després de la demolició de les muralles. Inaugurat el 1872 però completat dues dècades més tard, aquest recinte immens obra d’Elies Rogent evoca els palaus medievals, i amaga racons que sorprendran, segur, el barceloní que no hi hagi entrat mai. 

1. Vestigi reial

L’escut de l’Estudi General

Per començar, la cosa va d’escuts. Però abans d’arribar al més preuat, n’esquivarem mig centenar, almenys. La majoria es troben al majestuós vestíbul, adornant els capitells de les columnes. Representen les províncies del regne, i amb prou feines es veuen. Aquest toc tan hispànic no resulta gens casual, ja que el terreny, al costat del demolit Baluard de Tallers, era propietat de l’Estat i en alguna cosa s’havia de notar qui va assumir totes les despeses. A la Galeria del Paranimf de la primera planta hi ha la veritable joia: l’emblema de Carles I –protegit per un vidre– que va presidir al segle XVI l’Estudi General de la Rambla, germen de l’actual universitat. És l’únic vestigi que s’ha conservat d’aquella institució que es va carregar Felip V i que a més d’impartir ensenyaments, atreia multituds al pati, a causa d’un sortidor d’aigua molt fresca: la primitiva Font de Canaletes.  


2. Personatges sinistres 

La peculiar Galeria dels Retrats

Estan com sardines en llauna, però saben mantenir el tipus: els han pintat amb la toga negra, les punyetes roses i una medalla penjada al coll. Alguns, a més, llueixen distincions i collarets al pit. Són una quarantena de rectors: des del primer, Albert Pujol i Gurena, fins al penúltim, Joan Elias. Només Mariano Antonio Collado segueix absent perquè el quadro es va perdre i ja no es va reposar. En canvi, hi tenen el seu lloc personatges que em grinyolen. Per exemple, Emilio Jimeno Gil, el primer rector del franquisme, que va liderar una purga contra els anteriors mandataris, uns «il·lusos» que van cometre «el crim d’esquinçar les entranyes de la seva pàtria». O el filonazi Francisco Gómez del Campillo, que va manar organitzar al Paranimf una exposició de llibres i propaganda hitleriana, i va fer posar un bust de Mein Führer i una esvàstica gegant. Tots dos presumeixen del seu càrrec a la Galeria dels Retrats, sense que s’hagi plantejat per ara que segueixin els passos del tal Collado, i s’extraviïn.


3. Tresors amagats

Un fons antic únic

No hi ha dubte que, a la monumental Sala Torres Amat, tots aquests armaris de fusta de cedre plens de llibres infonen respecte. Tant que no sé jo si són molts els estudiants disposats a consultar-los. Els exemplars que estan a la vista tenen valor, naturalment, però és a les Sales de Reserva i dels Manuscrits on es troben grans tresors. Tot i que potser no els més grans. Ningú sembla conèixer el parador de la caixa forta, la que alberga obres com ‘Crònica de Jaume I’ o el ‘Llibre dels àngels’ de Francesc Eiximenis. La consigna entre els bibliotecaris és no dir ni mu si se’ls pregunta per això en les visites que s’organitzen i en les quals es mostra algun dels 2.000 manuscrits, gairebé 1.000 incunables i 900 pergamins que la universitat –junt amb uns 150.000 llibres anteriors a 1820– custodia en set dipòsits diferents. Passaran segles abans que s’aconsegueixi digitalitzar-ho tot.


4. Rogent vs. Gaudí 

El sorprenent Paranimf

No se li han de donar gaires voltes al coco mirant de descriure com és el Paranimf o Saló de Graus. En resum, treu el singlot. Elies Rogent va voler meravellar amb tanta exuberància, i a fe que ho va aconseguir: vegin si no el teginat, les parets de guix policromat, els elements d’estil mudèjar i plateresc o els vitralls. Fins i tot Antoni Gaudí hauria pogut cantar les seves virtuts, però va preferir desafiar Rogent, el seu professor a l’Escola Superior d’Arquitectura. El projecte final de carrera va ser una versió lliure i molt més atrevida del Paranimf, que en aquell moment encara estava a mig fer. Puc arribar a entendre que a Rogent aquesta gosadia li toqués l’orgull (d’ell va sortir la frase: «Hem donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà»). Anys després, Gaudí es faria un nom, però l’autor de la Sagrada Família no va tenir cap altre remei que conviure per sempre amb l’aprovat justet que li va posar el seu mestre fruit de la seva insolència.


5. Vis(i)ta inèdita 

Obre la Torre del Rellotge

La meva relació amb la torre de Lletres es remunta als orígens de Twitter, quan vaig aconseguir ficar-me darrere de l’esfera del rellotge per crear el meu avatar. No us pregunteu com vaig poder fer realitat aquesta petita gesta, pregunteu-vos –en tot cas– si veure l’hora del revés i fer-se un selfie al costat de les agulles està al vostre abast. La resposta és sí. Des de principis de la tardor es permet accedir amb reserva prèvia a aquesta insòlita estança rehabilitada, i tenir a un pam del nas el mecanisme que abans feia moure les manetes; un artefacte que si bé no és l’original, perquè es va restituir a l’acabar la guerra, va estar en funcionament fins al 1995. No només això: la visita inclou, a la planta superior, l’antic observatori, i unes vistes de 360º encara millors, les del terrat, al qual s’arriba a través d’una escala de cargol. Allà ens espera un dels primers campanars civils de la ciutat, i també un so eixordador si coincideix amb les dotze en punt del migdia.


6. Resant per un bar 

La capella desconeguda

El bar de l’Edifici Històric fa temps que està tancat. Els que hem passat més estones a la cafeteria de la facultat que a classe, comprenem la magnitud del drama. Almenys, els voltants són plens de propostes gastronòmiques, i alguna, com el Tot 1 € Bar, segur que als alumnes d’uns vint anys no els passa inadvertida. És una universitat sense bar... però amb capella, just davant. Es tracta d’una de les poques estances que no va idear Rogent, sinó Gómez del Campillo –el rector dolent dolentíssim–, qui va decidir transformar uns laboratoris de la planta baixa en aquest oratori consagrat el 1945, de manera que s’hi poden celebrar misses. Josep Domènech Mansana va dirigir les obres i la veritat és que l’espai, amb columnes, sostre voltat i el seu repertori de sants, va a to amb el conjunt. Avui la capella s’utilitza com una classe més, i acull també algun acte. De fet, es lloga... per 2.656 € al dia.


7. La casa de l’artista 

Entre futurs matemàtics

Hi va haver una noia que es va passar 25 anys aquí dins, sense iniciar ni acabar cap carrera, però que va acabar sent aclamada arreu del món. La soprano Victòria dels Àngels, nascuda fa 100 anys, va viure al sobreclaustre de Ciències amb els seus progenitors i la seva germana. El seu pare, un andalús molt baixet anomenat Rompetechos, treballava de bidell. La seva mare –de Puebla de Sanabria– realitzava tota mena de tasques i mentre netejava o cuinava, cantava sarsuela. La Victòria va heretar aquesta afició; se l’escoltava cantussejar a tota hora; i solia escapar-se al Paranimf, un lloc idoni per la seva bona acústica. Malgrat aconseguir èxits a tot arreu, mai va tenir aires de diva, i sempre va declarar que els seus anys universitaris van ser els millors de la seva vida. Investida el 1987 doctora Honoris Causa per la UB, la seva modesta residència és actualment la seu de l’Institut de Matemàtica. Que jo sàpiga, només queda un element que ens recorda que allò va ser una casa, la seva casa: una diminuta xemeneia.


8. Oasi estudiantil

Un jardí idíl·lic

Notícies relacionades

A Barcelona coexisteixen incomprensiblement dos jardins dedicats a la mateixa persona, l’historiador i arxiver Ferran Soldevila. El que figura al nomenclàtor és en realitat un anodí passadís al districte de les Corts; una ridiculesa comparat amb un dels llocs més idíl·lics de l’Eixample. Aquest oasi verd, amb un bucòlic estany i fins i tot un hivernacle, es va crear com a espai de reflexió i exhibició d’arbres exòtics i plantes medicinals per al seu estudi. Reuneix més de 200 espècies diferents, i moltes, introduïdes per primera vegada aquí, han acabat embellint els parcs públics de la ciutat. En destaco dos: el teix, extremament verinós però que conté una substància a l’escorça, el taxol, que s’utilitza en el tractament del càncer de mama i el d’ovaris; i el ginkgo o noguera japonesa, alta i longeva, que pot viure més de 1.000 anys i que ja existia en l’era dels dinosaures.