Orson Welles, el grotesc i l’esperpent

¿Què podeu fer avui, 17 d’octubre, a Barcelona?

El Teatre Eòlia estrena la insòlita i provocadora ‘Posespaña’

¿Què podeu fer avui, 17 d’octubre, a Barcelona?

LA CASA DE ASTERIÓN

La joventut s’associa amb la rebel·lia, l’inconformisme, les ganes d’innovar, de trencar amb l’establert, d’experimentar i fins i tot, ¿per què no?, provocar. Totes aquestes característiques les podem trobar, en una mesura o una altra, a Posespaña (Mamífers, feixistes, verges i Orson Welles), una insòlita obra que es pot veure al Teatre Eòlia fins al dia 24 i que sorprèn constantment. Rere hi ha una companyia formada per quatre joves a la vintena que ha agafat el nom d’un conte de Borges, La Casa de Asterión. Preparem-nos per a emocions fortes...

Quan arribem a la sala veiem un gran teló blau que amaga l’escenari i ens quedem intrigats per què hi haurà darrere. El començament ja és impactant, un noi i una noia vestits de negre se situen davant nostre i ell li posa a ella un uniforme militar mentre la jove entona a cappella ni més ni menys que... El novio de la muerte, l’himne de la legió, apujant cada cop més el to. D’entrada, el públic es queda gelat. El silenci envaeix la platea.

Orson Welles i Espanya

S’aixeca el teló i veiem que l’escenari representa un quadrat de fusta sobre el qual hi ha quatre cadires de colors i, a terra, el que sembla una tela asfàltica. Al fons s’aniran projectant una sèrie de frases, i les primeres ens adverteixen que veurem una tragèdia mediterrània en vuit quadros. En el primer es defineixen les línies mestres de l’espectacle. Els quatre actors fan veure que són les veus que van interpretar la versió radiofònica de La guerra dels mons que va dirigir Orson Welles i va provocar el pànic als Estats Units, ja que molts van creure que la invasió extraterrestre era real.

Expliquen la seva experiència amb el director de Ciutadà Kane, a qui consideren un mestre, la seva obsessió pel treball, les seves idees sobre el totalitarisme o l’esquizofeixisme (una actitud autoritària que es disfressa amb idees més progressistes per guanyar vots amb exemples actuals com Trump o Putin). També parlen de la seva passió per Espanya, pels Capricis de Goya, pel grotesc i l’esperpent de Valle-Inclán. Tot el que veurem a partir d’aquest moment té relació amb aquests elements. I el final d’aquest capítol és inesperat i estremidor.

Una intensitat ‘in crescendo’

A , Alexandre Fons es dirigeix al públic i llança un discurs radical sobre el que significa el teatre i la responsabilitat dels espectadors. Els següents episodis porten el nom de tres dels actors, Àlex i Júlia (Morella i Barragán). Aquí la intensitat va pujant, des d’un individu amb alçacoll que arrossega per terra un home com si fos un gos fins a les experiències d’ella, que es pregunta què és l’amor o el sexe mentre està totalment nua (igual com els seus companys al llarg de la funció) i se sotmet a una estranya cerimònia presidida pel color vermell, el de la sang.

En els fragments restants assistirem a una anàlisi de la figura de Franco des del punt de vista de la seva filla, Carmen, i també dels seus esbirros, a constants referències sobre el maltractament animal representat per mones, vaques o porcs, a reflexions sobre la creació i l’estètica artística, a la violència sexual contra les dones, per acabar amb un desenllaç imprevisible (un cop més), entre encreuaments, presumptes verges i braços en alt. I fins i tot acabem somrient i seguint el ritme picant de mans.

Judici sobre la política i l’art

La peça pretén mostrar una visió de l’Espanya franquista i les seves seqüeles des d’una perspectiva original, no és casualitat que la majoria dels actors (tret d’Albert Miró) figuressin també en el repartiment de la recent Ballar és l’únic que ens salvarà, una altra revisió de la història del país. També pretenen fer-nos pensar sobre la cultura i la seva manera de mostrar-la. La seva intenció consisteix a plantejar-nos preguntes, en alguns casos sense resposta, i jugar amb la representació que va de Welles i Goya a Valle-Inclán passant pel Pasolini de Saló o los 120 días de Sodoma.

És curiós veure les cares d’estupefacció del jove auditori davant el que acaben de veure. No es poden creure la valentia d’uns nois d’aquesta edat per oferir un muntatge tan atrevit que els ha deixat atònits, davant tal quantitat de conceptes que gairebé haurien de ser llançats a l’aire a càmera lenta. Aquesta generació té molt a dir i opinar sobre el passat, només fa falta que l’escoltem...

Notícies relacionades

‘Posespaña’

¿On?  Teatre Eòlia (Bailèn, 23).

¿Quan?  dimarts a divendres (20 h.), dissabte (17 i 20 h.) i diumenge (18 hores). Fins al 24 d’octubre.

Preu:  de 16 a 18 euros.

Més informació:  Teatre Eòlia.