Nits de blues per als dimecres estiuencs

Una de les branques més interessants del jazz és el blues, que, traduït, pot significar melancolia o tristesa, però que té moltes més interpretacions i no sempre ha d’ajustar-se a aquests dos patrons. Per exemple, els Blues Brothers no eren precisament tristos, sinó alegres, animats i amb una vitalitat contagiosa. Per conèixer els diferents tipus de blues que hi ha i passar una nit especial a l’aire lliure, el Poble Espanyol dedica els dimecres estiuencs a la nit a aquest reivindicable gènere amb Nits de Blues, concerts a la llum de la lluna que s’iniciaran a les 21.15 hores i se celebraran a la plaça Major o la zona Pícnic, en funció de les necessitats de cada jornada. La selecció dels artistes anirà a càrrec de la prestigiosa associació Capibola Blues, l’organitzadora del Festival de Blues de Barcelona, així que la qualitat està garantida. Guardem silenci, que els músics ja estan preparats per començar.

Dues grans veus femenines

Avui coneixerem el Poyo Moya Trío (piano, contrabaix i bateria) acompanyat, en alguns moments, per la potent i carismàtica veu de Carla Sunday. Aquesta formació va gravar un CD l’any passat i interpreten tant clàssics instrumentals com temes propis. Destaquen pel seu virtuosisme i elegància combinant el blues amb altres disciplines com el ragtime, el gòspel, el boogie woogie, el swing, l’american jazz i les balades perfectament sincronitzats i amb una exquisida base rítmica.

El dia 28 arribarà Wax & Boogie, un dels millors i més valorats grups de rhythm & blues i boogie woogie, format per Ster Wax i David Giorcelli. Aquesta parella ha sabut captar l’esperit de la música tradicional afroamericana movent-se amb serenitat i aplom pels corrents més diversos del gènere. Reconeixen les influències de Kansas City, del blues texà i l’R&B dels anys 50 i els seus ídols són Otis Spann, Big Maybelle, Big Joe Turner, Johnny Otis i Wynona Carr, entre d’altres. Un apassionant viatge a mitjans del segle XX.

Un nou trio i la dona de l’harmònica

El mes d’agost s’iniciarà el dia 4 amb el trio recentment format per Miguel Talavera (guitarres i veu), Arecio Smith (orgue Hammond) i Salva Suau (bateria), especialitzats en blues, jazz, rock i fusió. Per a ells, l’orgue Hammond és la part essencial de les seccions rítmiques, harmòniques i melòdiques junt amb la guitarra i la bateria i amb referents històrics com Jimmy Smith i Bill Dogget. Aquesta formació pretén recuperar la tradició d’aquest estil tan particular com poc reivindicat que va viure la seva època daurada durant les dècades dels 50 i 60 del segle passat. Una combinació de blues, jazz i groove que ens sorprendrà.

El festival continuarà el dia 11 amb The Blue Shakers amb Sweet Marta, que destaca per ser l’única dona al capdavant d’una harmònica en un panorama eminentment masculí. Junts han publicat dos discos (Come love i Hoodoo girl blues) que són un homenatge a clàssics com Koko Taylor i Junior Wells, i en els quals també incorporen temes propis. Una autèntica locomotora de blues a tota velocitat.

Del rock als clàssics del gènere

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Per la seva banda, Pez Rojo (18 d’agost) és una banda de rock de Barcelona amb influència dels grans grups dels 70 i amb una especial sensibilitat pel blues. La seva formació consta de bateria, baix, guitarra, saxo i veu. Actualment presenten el seu primer disc homònim, Pez Rojo, que utilitzen com a excusa per oferir un espectacle que no deixa ningú indiferent aportant una visió renovada del gènere.

Tancarà el cicle Cheap Bliss (dia 25), banda formada per Jonathan Herrero (veu i guitarra), Anton Jarl (bateria), Matías Míguez (baix) i Fernando Tejero (piano i teclats), músics amb una llarga trajectòria amb grups com els Mambo Jambo i Macaco. En aquesta ocasió, a més, s’hi uneix la poderosa veu i guitarra de Jonathan Herrero, integrant de la formació A Contra Blues i un dels artistes més carismàtics de l’escena actual. El repertori repassarà els clàssics del gènere, però també incorporarà alguna sorpresa inesperada. Oblidem-nos de la definició, aquestes nits de blues no seran tristos, sinó un remei a la tristesa.