Màgia descarada amb Gerard Borrell

La majoria dels mags tenen superpoders. D’acord, tots poden fer aparèixer i desaparèixer objectes, però cada un, com si fossin els Venjadors, en té algun en particular. N’hi ha que fan el que volen amb les baralles de cartes, que treballen amb grans aparells, que executen divertides coreografies, que saben comunicar-se amb l’espectador... Doncs bé, els superpoders de Gerard Borrell són la seva descaradura, la seva manera de donar canya a l’espectador i la seva capacitat d’improvisació davant qualsevol imprevist, per això cada funció és diferent. Amb ell ningú està fora de perill, ni tan sols els nens, perquè ara torna a fer un espectacle per a tots els públics, com jva fer recentment a l’Eixample Teatre amb Magia Family. Acaba d’estrenar a l’Aquitània Teatre Màgia en família, però, malgrat el títol, molt similar, no és el mateix muntatge, sinó un de totalment nou.

El post-it i el joc nou

Abans de l’inici, la seva veu en ‘off’ ens convida que escriguem el nom d’un personatge en un post-it i l’introduïm a l’urna que col·loquen. La cua de nens sembla que no s’acaba mai... Finalment, apareix amb una americana blava brillant i demana l’ajuda d’un espectador perquè el presenti. Serà la primera de les víctimes de les seves bromes, això no ha fet més que començar... Dos nens l’ajudaran a fer el número clàssic del diari partit en mil trossos que torna a ser sencer (per molt petits que siguin, segurament, també els farà alguna mala passada).

La diversió torna a ser la protagonista quan li arriba un paquet d’Amazon amb un joc totalment nou i torna a demanar la nostra col·laboració per provar-lo perquè no sap de què va i algú ha de llegir les instruccions (un altre innocent). Un anell i un mocador seran els objectes necessaris per dur-ho a terme. Encara que sigui un muntatge infantil va introduint en el seu discurs alguns acudits per a adults amb doble sentit que els nens no agafen i provoca que els grans es mirin amb complicitat. Potser els ho expliquen a la sortida si ja són una mica més grans...

Escapisme i levitació

El següent element és un tamboret (amb sorpresa) i un senyal de circulació amb què provarà l’escapisme mentre el seu ajudant, Dani, l’embolica en plàstic i l’oculta darrere d’una tela negra. ¿Aconseguirà desfer-se dels lligams? Ja ho veurem... Un dels moments més sorprenents arriba a continuació, quan un repartidor li entrega una comanda de Glovo. Quatre espectadors, amb els mòbils, escolliran el menú d’un banc d’imatges. Sembla impossible, però ¿tindran res a veure amb el que li acaba d’arribar?

Un altre infant serà convidat a pujar a l’escenari per intentar vèncer la llei de la gravetat amb una ampolla d’aigua. ¡Ves amb compte, Gerard, que als adults ja els veus venir, però amb els nens ningú pot preveure com reaccionaran! Anem preparant el pal de fregar, per si de cas. A continuació utilitza un barnús per posar en pràctica la levitació amb un altre incaut que s’atreveix a fer-li cas. Per il·lustrar musicalment aquest instant, res millor que el Volare dels Gipsy Kings.

Les ampolles i les rialles

Ha arribat el moment de veure si la predicció que hem apuntat en un paperet a l’inici s’ha fet realitat. Tria a l’atzar un d’ells, però és possible que ho hagi d’intentar diverses vegades (de vegades aquest truc no surt a la primera). Per acabar utilitza un llaç, unes ampolles de Martini i uns vasos per anar jugant amb ells com si fos un triler i ens anima a ballar per acabar i a fer-nos una fotografia amb ell al vestíbul.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

És un espectacle en el qual la rialla és el principal, fins i tot més que la màgia. Més enllà de l’eficàcia dels jocs que proposa hi ha la seva voluntat que riguem tot el possible i, per a això, utilitza a fons totes les seves armes, acudits guionitzats i d’altres que se li van ocorrent. L’espectador ha d’acudir amb esperit obert, sabent que és possible que rebi algun dels seus comentaris sarcàstics i l’encaixi de bona manera. Els que s’ofenen amb facilitat és preferible que s’abstinguin. I el millor de Borrell és la seva rapidesa per improvisar sempre amb el comentari a punt per a qualsevol rèplica del públic. No és un nen bo, és un macarra molt entremaliat. Una tarda en família tan màgica com hilarant.