El Paral·lel recorda els seus anys daurats

Dues exposicions homenatgen la Bella Dorita i les estrelles dels seus teatres

Eduardo de Vicente

El Paral·lel recorda els seus anys daurats

Tot i que ara molts ni ho imaginin, hi va haver un temps en què el Paral·lel va ser un centre artístic i d’oci envejat arreu d’Europa, similar al Montmartre parisenc o el West End londinenc. A principis del segle XX, era l’epicentre de la nit barcelonina gràcies als seus teatres (l’Arnau, l’Olímpia, el Talia i el Còmic, ja desapareguts; els reconvertits com el Nou que es va transformar en el cine Regio i els supervivents Condal, Victòria, Apolo d’incert futur o el Gran Teatro Español, ara la sala Barts), els seus cabarets (El Molino i els oblidats Bataclan i Pompeia), les seves sales de ball (l’Apolo i El Tropezón) i els seus incomptables bars. Tota aquella època d’esplendor no ha de quedar en l’oblit i, per això, diverses entitats i veïns del barri s’han unit per organitzar Recordant els anys daurats del Paral·lel, una sèrie d’actes commemoratius que es van iniciar la setmana passada i duraran fins a finals de mes. En aquest article visitarem les dues exposicions que s’han organitzat i en el de demà, els actes paral·lels com ara xerrades, projeccions i concerts.

La difícil vida de la Bella Dorita

Al Centre Cultural Albareda acull La Bella Dorita, un homenatge a aquesta popular cantant, ballarina i cabaretera que va tenir una intensa vida. El seu autèntic nom era María Yáñez García, una dona d’Almeria que va emigrar a Barcelona amb la seva família quan tenia 12 anys. Es va casar molt jove i va quedar embarassada la nit de noces, però es va adonar que aquell home no era per a ella i el va abandonar per després divorciar-se durant la República, era una dona molt avançada a la seva època. Encara tindria dos marits més, un empleat de banca que va morir en un camp de concentració i un tercer, un empresari a qui també va sobreviure.

Però el que la va fer famosa va ser la seva carrera artística. Va debutar el 1923 al Molino (la plaça on s’ubica porta ara el seu nom) i seria la reina d’aquest local als 40 i 50. Era una especialista en la insinuació, la picardia i les cançons amb doble sentit. Ella donava la idea i els compositors li escrivien la música i arreglaven la lletra. La pulga, Poco a poco, La vaselina i Fumando espero (sí, la que va popularitzar Sara Montiel) van ser creades per ella. Va treballar amb José Sazatornil i amb Alady, grans de l’època, es va retirar als 60 tipa de les pressions de la censura i va fundar el seu propi negoci al Tablao Flamenco Bodega del Toro situat on hi ha ara el Bagdad.

L’homenatge i la història del Paral·lel

El 1990 va ser objecte d’un homenatge al Palau Sant Jordi en què hi van participar, entre d’altres, Serrat, Peret, Mary Santpere, Lita Claver i Tania Doris. Era una dona senzilla però molt clara en les seves idees com es va poder comprovar en una entrevista que li va fer Mercedes Milá el 1983. Va morir el 2001 amb 100 anys. Aquestes dades biogràfiques juntament amb fotos de diferents èpoques il·lustren la primera paret del centre perquè coneguem la seva història i, en una pantalla, podem veure vídeos de la xerrada amb Milá, un reportatge de Barcelona Memory, un documental sobre el Paral·lel del CCCB i l’Himne al Paral·lel del musical Flor de nit, de Dagoll Dagom.

Precisament aquesta companyia ocupa el següent racó on han cedit dues peces de vestuari d’aquesta obra teatral (una tipus xarleston i una altra d’escotada), així com unes maletes i el cartell. A continuació, diversos articles ens recorden la història de l’avinguda de 1920 al 2021. Especialment paradoxal és el cas del Gran Teatro Español, inaugurat el 1892, víctima d’un incendi el 1907, reobert el 1909 i reconvertit en la discoteca Studio 54 de 1980 a 1984. Després va ser el restaurant espectacle Scenic (2001) i va estar a punt de convertir-se en un prostíbul gegant, una cosa que va evitar la pressió dels veïns, per la qual va ser adquirit per l’ajuntament, transformat en l’Artèria el 2010 i, des del 2013, és la sala Barts.

Recreant el seu camerino i el seu escenari

Hi ha un apartat dedicat a una vintena de llibres sobre aquest barri, cedit per la Biblioteca Francesc Boix amb títols tan curiosos com Historia del teatro frívolo español o firmat per grans noms com Lluís Permanyer (El Molino. Un siglo de historia) i Manuel Vázquez Montalbán (100 años de canción y music hall). A l’espai central han recreat el seu camerino amb el seu imprescindible mirall amb bombetes, una ràdio antiga, una màquina de cosir, un gramòfon, teles, vestits, uns prismàtics o una fotografia emmarcada seva realitzada per a EL PERIÓDICO per Marina Vilanova.

Finalment, han muntat un petit escenari on han reproduït una foto seva a mida natural (no ens sorprenguem per les seves dimensions, sí, era baixeta). És una espècie de photocall nostàlgic en el qual ens podem fer una foto i cridar l’atenció dels nostres amics més veterans. Un homenatge a una dona petitona que va ser, en realitat, una gran artista i una excel·lent persona.

Les estrelles del ‘Paralelo’

Ens encaminem ara a la Biblio Musicineteca on es pot veure la mostra Les estrelles del ‘Paralelo’ (així, en castellà, es coneixia llavors), dedicada a les vedets icançonetistes d’aquesta avinguda al llarg dels anys. Ens rep un bust d’una cabaretera cedit per La Cubana i, just davant, coneixem la trajectòria de Mercedes Allepuz, modista que dissenyava els vestits de les artistes de l’Apolo, que era el cunyat de l’empresari Colsada. Podem veure la històrica màquina de cosir que utilitzava i alguns dels seus estris de treball.

La majoria de l’exposició consisteix en una sèrie d’imatges d’aquestes dives dels escenaris de diferents èpoques començant per les tres últimes grans del gènere: la còmica molinera Lita Claver, La Maña, Merche Mar i Tania Doris. Al costat d’elles hi ha una imatge de Vicenta Fernández Valle, l’ànima d’El Molino, que s’ocupava de bregar amb les autoritats quan es veia un tros més de carn del permès. Totes aquestes fotografies van acompanyades de breus textos per explicar qui va ser.

Vedets més recents i les més insòlites

En la llista apareixen noms més o menys recents com els de Carmen del Lirio, la reina de l’‘striptease’ Christa Leem, Eva León, Amparo Moreno (una insòlita vedet XXL), la brasilera Regina dos Santos, la també torera Alicia Tomás (morta recentment), Sílvia Marsó (que va treballar a l’Arnau fins que va triomfar a l’Un, dos, tres) i Yolanda Ramos (que abans de ser nominada al Goya va ser una de les últimes molineres i també una més de La Cubana).

Però també n’hi ha d’històrics, menys coneguts o amb històries molt particulars com Ivette Rene, familiar del chansoneur Maurice Chevalier; Bella Cholito, especialitzada en rumbes; les germanes Conesa, Teresita i María, immerses en un tèrbol crim; Pilar Alonso, cupletista en català; la compositora Cándida Pérez (autora de Marieta de l’ull viu), i Derkas, un transformista (una cosa insòlita en l’època) heterosexual que imitava Raquel Meller. Precisament, a aquesta última artista està dedicat un espai en el qual posa amb Charles Chaplin (al peu de foto li diuen Carlos Chaplin) i, al costat, l’altra gran, la Bella Dorita, representada amb un article de Juan Soto Viñolo per al Dominical d’EL PERIÓDICO.

Una geganta molt especial i diferent

Finalment, podem veure en unes vitrines tant els programes de mà de l’època (un d’ells dona la benvinguda als soldats de la Sisena Flota nord-americana i els convida a veure l’espectacle), així com portades dels discos de Mary Santpere, Guillermina Motta i Núria Feliu. Abans d’acomiadar-nos val la pena fixar-se en la imatge de lageganta del Poble-sec. No hi ha l’original perquè no hi cabria (fa 3,25 metres) i la seva peculiaritat és que és l’única que va vestida de vedet i que té cames. Els que desitgin viatjar encara més en el temps al Paral·lel daurat, les activitats paral·leles s’inicien demà, dia en què els dedicarem un nou reportatge.   

Et pot interesar

‘Recordant els any daurats del Paral·lel’

¿On?  al CC Albareda (Albareda 22-24) i la Biblio Musicineteca (Vilà i Vilà, 76, baixos).

¿Quan?  fins al 27 de febrer.

Preu:  entrada lliure.

Més informació:  al CC Albareda i La Biblio Musicineteca.