Una exposició mostra l'obra com a fotògraf del director Carlos Saura

Carlos Saura és un dels noms imprescindibles per entendre la història del cine espanyol de les últimes dècades. Un d’aquells artistes que va aprendre a dir les veritats entre línies en els últims anys del franquisme i la censura, amb una filmografia que va traspassar fronteres i el va convertir en un dels nostres escassíssims cineastes internacionals en aquella època, abans que aterressin les noves generacions (Almodóvar, Amenábar...). Amb el pas dels anys va anar deixant enrere els films dramàtics i es va centrar en la música amb documentals sobre el flamenc, els fados i les jotes. Però Saura no només és un director de cine, ja que les seves inquietuds el van portar també per altres camins.

 

 

Això és el que pretén demostrar el Centre d’Art Santa Tecla de l’Hospitalet del Llobregat amb la seva exposició Carlos Saura, fotògraf. Una vida rere la càmera. La mostra, comissariada per Chema Conesa, consta de més d’un centenar de les seves fotografies (la gran majoria en blanc i negre), Polaroids, imatges pintades, quaderns personals, llibres sobre la seva passió per aquesta disciplina i material audiovisual. Un viatge apassionant per l’obra d’un director de cine però centrant-se únicament en la seva relació amb les fotos que podrà veure’s gratuïtament en aquest centre fins al 10 de gener del 2021.

Practicant amb la família

A l’entrada ens rep un text que intenta definir la seva figura i en el qual se’l compara amb un home del Renaixement per la seva versatilitat i es glossa la seva relació amb la fotografia des dels anys 40. Una pantalla ens mostra cronològicament els principals fets de la seva vida i està presidida per una gran foto del Saura jove, amb una llustrosa cabellera i sense ulleres. Aquesta sí que és una imatge inèdita.

La següent sala està dedicada al Primer laboratori i se situa entre finals dels anys 40 i a mitjans dels 50. Són els seus primers assajos en aquest camp amb retrats serens en què el seu objectiu són els membres de la seva pròpia família o ell mateix en els seus autoretrats. Coneixerem les seves germanes Angelines i Mapi, i la seva cosina Isabel en escenaris com Santander i Suances, a la platja o a la finestra, o nus sense cap.

Les seves imatges més neorealistes

Saura fotògraf inclou des de la segona meitat dels 50 fins a principis dels 60. És el Saura més documental, en la línia del neorealisme italià que començava a destacar a les pantalles. Retrata gent humil en pobles o ciutats: bugaderes, segadors i nens a Conca, Salamanca, Sevilla i Granada, processons o racons madrilenys com el Rastro i el Retiro. I el primer esclat cinematogràfic: una imatge de l’actor Fernando Rey i el director Juan Antonio Bardem filmant l’ancià escriptor Pío Baroja el 1956.

A la segona sala d’aquest apartat poden veure’s imatges del rodatge de Calle Mayor, del mateix Bardem, així com preses d’Andalusia i localitats com Guadix i Sanabria, en què esgarrifa veure el símbol feixista del jou i les fletxes, i un mercat d’animals. En aquella època va ser el fotògraf del Festival de Música de Granada, i es mostren alguns dels seus treballs, com les peces del vestuari i la ballarina Margot Fonteyn en un espectacular cotxe blanc, amb un ram de flors i els curiosos tafanejant per les finestretes.

Les seves pel·lícules rere la càmera

Fotògraf cineasta és com un making off de les seves pel·lícules. Saura havia debutat com a director amb Los golfos (1959) i, durant els rodatges, també feia fotos. Aquí trobarem Geraldine Chaplin fent una migdiada reparadora entre una escena i una altra d’Ana y los lobos, Rafaela Aparicio a Mamá cumple 100 años, l’enyorat José Luis López Vázquez a La prima Angélica, les nenes de Cría cuervos (Ana Torrent n’era una) i fent-se un autoretrat davant un mirall amb Teo Escamilla, el seu operador de capçalera. També podem recordar Laura del Sol i Antonio Gades a Carmen, dos genis de la guitarra com Paco de Lucía i Manolo Sanlucar i la mateixa Lola Flores, tots ells durant la filmació de Sevillanas.

Antonio Banderas roda amb Fernando Fernán Gómez, Los zancos i, amb la italiana Francesca Neri, ¡Dispara! Hi ha les proves de vestuari i els extres amuntegats d’El Dorado, els figurants mexicans d’Antonieta, el decorat i els camerinos d’¡Ai, Carmela!, els nens ballant a Tango i Paco Rabal a Ocellet. També hi ha motius extracinematogràfics com uns nens a Tunísia, un viatge a Nashville durant unes eleccions presidencials (atenció a la imatge del cementiri d’automòbils) o a Chicago, on destaca un supermercat típicament nord-americà. Aquí veurem les úniques fotos en color, com els tambors de Calanda que tant agradaven al seu paisà Buñuel i de les pel·lícules Fados, Io Don Giovanni i Flamenco.

Influències, les seves dones i una entrevista

L’últim espai està dedicat a l’Univers Saura, on ens expliquen les influències que té en la seva obra: l’expressionisme de Goya, el món de Buñuel, la fotografia de Vittorio Storaro, la pintura del seu germà Antonio i la inspiració de les dones de la seva vida. Destaca un autoretrat davant un mirall on el veiem multiplicat per sis que s’ha convertit en la imatge d’aquesta exposició. Però també descobrirem Rafael Alberti a Venècia, Gades preparant El amor brujo i l’estudi del seu germà. Elles, les seves parelles, també tenen el seu racó en escenes quotidianes. Geraldine netejant la casa amb un aspirador amb un vestit que sembla de cabaret, donant el pit al seu fill Shane o en el 88è aniversari de Charles Chaplin a Suïssa. També hi ha un parell de records de Mercedes Pérez, amb la qual va tenir tres fills, i diversos retrats de l’actriu catalana Eulàlia Ramon amb la seva filla Anna. Altres artistes són també el focus del seu objectiu com Buñuel, el publicista Leopoldo Pomés, el marxant d’art Rene Metras, el seu germà Antonio i el director de fotografia Vittorio Storaro. Curiós, el mestre de la llum s’entreveu sol en una silueta i en blanc i negre.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Per acabar, podem aturar-nos a les vitrines. En una s’exhibeixen els seus dibuixos com una paròdia de Las meninas en les quals es posa al lloc de Velázquez amb una càmera de fotos en comptes d’un pinzell o alguns dels llibres amb les seves fotografies (com El rastro, de 1961) o d’altres autors sobre els seus treballs en aquesta disciplina. A l’altra hi ha les seves instantànies amb la Polaroid, gairebé totes amb família i amics i, el més interessant, els story boards (és a dir, el guió gràfic) de Flamenco, El Dorado o el seu pròxim projecte, El rey de todo el mundo. Com a epíleg, es poden contemplar un vídeo amb tres curts seus sobre la guerra, Aragó i un homenatge a Antonio Gades, així com una completa entrevista d’un quart d’hora en què parla d’aquesta faceta. Un gran director que s’ha passat la vida rere de més d’una càmera... i no totes eren de cine.