TURISME AMB FUMS

10 xemeneies amb història

A finals del segle XIX i principis del XX, l'aspecte de Barcelona no era gaire diferent del de Manchester i el seu 'skyline' estava puntejat de xemeneies de fàbriques de tota mena

Inma Santos

10 xemeneies amb història

Aquestes estructures verticals, en un altre temps un indicador de l’apogeu econòmic de la ciutat, ja fa molts anys que no emanen vapor ni fum. Algunes segueixen adossades a les naus de les seves antigues fàbriques; altres han quedat aïllades en places o racons com a vestigis solitaris del passat industrial d’una Barcelona que, bolcada en el turisme de masses, a vegades sembla oblidar el que va ser: una ciutat fabril. Amb el temps, les oblidades xemeneies s’han anat resignificant i han passat de ser un element funcional a ser un element patrimonial i d’art públic. La majoria emergeixen al districte de Sant Martí, encara que només s’ha d’aixecar la vista per trobar-ne vestigis a l’Eixample i fins i tot a Gràcia. 


1. FECSA GRUP MATA 

SÍMBOL DE LA CLASSE OBRERA

A l’avinguda del Paral·lel s’alcen les tres xemeneies imponents del Grup Mata, també conegut com La Canadenca. La seva construcció va començar el 1883, dos anys després de la fundació de la Sociedad Española de Electricidad, encara que les seves xemeneies trigèmines de 60 metres són posteriors i només  van treballar juntes del 1912 al 1989, ja que no es van construir alhora. La primera és del 1896, quan l’empresa ja es deia Compañía Barcelonesa de Electricidad. La segona es va alçar el 1908, i la tercera, el 1912. A l’ombra dels tres gegants, avui territori de 'skaters', i entre les parets de l’antiga fàbrica va tenir lloc el 1919 'la vaga de la Canadenca', un èxit en la lluita pels drets laborals: va durar 44 dies i va reportar una millora salarial, la readmissió d’obrers acomiadats i la jornada laboral de vuit hores.  


CARLOS VALBUENA

2. ANTIGA FÀBRICA BAYER  

TOTXO A TOTXO

Al cor de l’Eixample, entre els carrers de París, Viladomat, Còrsega i Calàbria, va emergir el 2010 un dels interiors d’illa més grans del districte (3.880 metres quadrats). Allà s’erigia l’edifici que la multinacional alemanya Bayer va adquirir en els anys 40 i va destinar a la producció de l’aspirina fins que l’empresa va decidir el 2003 tancar la històrica fàbrica. L’edifici, dissenyat el 1916 per Miquel Madorell i Rius, pertanyia al moviment artístic Sezession, que va tenir la seva màxima esplendor a Àustria a principis del segle XX i l’equivalent a Catalunya del qual seria el modernisme. De l’edifici, registrat al catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat, només en van quedar dos elements com a testimonis del passat: la façana principal i la xemeneia d’obra vista, desmuntada totxo a totxo i reconstruïda després peça a peça.


SERGIO LAINZ

3. VAPOR PUIGMARTÍ

FUM I RUMBA CATALANA

A la plaça del Poble Romaní, a Gràcia, s’alça solemne l’única xemeneia del segle XIX que encara es conserva al districte: la de la fàbrica tèxtil Vapor Puigmartí, que va donar feina a unes 500 persones i que en els seus anys d’esplendor va arribar a tenir 120 telers mecànics i 800 treballadors. Va ser la segona planta fabril que es va instal·lar a la zona el 1839, dos anys després del Vapor Vilaregut (Vapor Vell) i va aturar la seva activitat després d’incendiar-se el 1876. A la base quadrada de la seva xemeneia d’obra vista, única supervivent, hi destaquen dues inscripcions, una al fundador de la fàbrica, i una altra, al Gato Pérez, una de les figures més rellevants juntament amb Antonio González, 'El Pescaílla', de la rumba catalana, nascuda en aquest barri estretament relacionat amb el poble romaní, al qual rendeix homenatge la plaça on s’alça la Puigmartí.


ALBERT BERTRAN

4. CAN BATLLÓ  

DE LA LLUITA OBRERA A LA VEÏNAL

El 1880, els germans Batlló van traslladar la seva empresa de producció tèxtil de l’Escola Industrial al barri de la Bordeta per evitar atacs anarquistes. El gegant fabril ocupava nou hectàrees –entre la Gran Via, Amadeu Oller, Constitució, Parcerisa i el camí de la Cadena- i constava de 19 naus, totes conservades, envoltades per un mur ja desaparegut. A l’interior, entre els blocs 7, 8 i 11, surt al pas una estructura octogonal de totxo sobre la qual s’aixeca una imponent xemeneia circular. Una autèntica talaia de 47 metres d’altura que ha sigut testimoni de la transformació de Can Batlló: primer, al segle XIX, va ser un bastió fabril; en la postguerra -després d’un parèntesi de col·lectivització obrera-, part d’un imperi empresarial tèxtil; des del 1964, una mena de polígon industrial, i a partir del 2011, després de més de 30 anys en desús i reivindicacions, un espai de gestió veïnal que s’ha convertit en un focus d’activitat social i cultural a l’abric de la seva xemeneia.


CARLOS VALBUENA

5. CAN FOLCH  

FARINA, GEL I ALCOHOL

«Aquesta xemeneia, construïda entre els anys 1898 i 1900, ha sigut restaurada perquè quedi a Nova Icària com a testimoni industrial del barri», diu la llegenda de la placa col·locada a la base de la solitària xemeneia de 54 metres d’altura que emergeix als jardins Atlanta (carrer de Salvador Espriu), on hi va haver el solar de la fàbrica Folch. És l’últim vestigi d’acer i totxo en aquesta zona de l’antiga Manches­ter catalana sobre la qual s’assenta el barri de la Vila Olímpica. Els orígens de Folch, Albiñana y Cía es remunten al 1882. Va ser ideada per instal·lar-hi una farinera, però va acabar acollint una destil·leria d’alcohols industrials obtinguts a partir de cereals. El 1893 s’hi va construir una fàbrica de gel i, cinc anys després, una farinera, fins que va tancar el 1970 i va ser enderrocada el 1987. 


CARLOS VALBUENA

6. SANT PAU DEL CAMP  

DE LA FÀBRICA AL JARDÍ

Encara que el Raval es va començar a urbanitzar en massa a finals del segle XVIII amb fàbriques i vivendes obreres construïdes sense planificació prèvia, costa descobrir restes industrials a la zona, si bé hi podem trobar alguns petits enclavaments com el de Sant Pau del Camp, del qual només es conserva una esvelta xemeneia cònica d’obra vista als jardins del monestir benedictí que li dona nom. Aquesta guaita solitària va ser el pulmó de l’antiga fàbrica Can Ricart, un dels últims edificis fabrils aixecats a Ciu­tat Vella -reconvertit en poliespor­­tiu-, situat entre el carrer de les Tà­­pies, Sant Oleguer, Sant Pau i part dels antics horts del monestir. La fàbrica de Can Ricart del Raval es va cons­truir cap al 1850 com a magatzem i despatx de contractació de bales de cotó. Uns anys més tard, Ricart va obrir un complex més modern (1852-1854) al Poblenou, on encara fa guàrdia un altre gegant vertical de totxo. I en la dècada de 1860, un altre a Manresa.


ITALO RONDINELLA

7. EL VAPOR VELL DE SANTS

ENTRE PANA I VELLUT

Des de la plaça de Sants, remuntant el carrer de Joan Güell, es perfila la silueta d’una nau industrial de quatre plantes amb les finestres de ferro forjat. Una xemeneia d’obra vista de 54 metres d’altura, amb una base quadrada de 4 d’ample, custodia l’edifici, declarat monument històric el 1985. La història de Sants es teixeix entre les filatures de pana i vellut, enmig del soroll dels telers d’aquesta fàbrica, la Güell, Ramis & Cia, més coneguda com el  Vapor Vell, el primer complex tèxtil modern instal·lat al districte el 1846, que recordava l’arquitectura fabril de Manchester, amb una plantilla de «38 homes, 25 nois, 145 dones i 49 noies». Afectada per la crisi el 1873, va tancar les portes el 1890. L’única nau industrial que queda acull des del 2000 la biblioteca pública Vapor Vell i el CEIP Barrufet. A l’interior, una placa recorda que, el 1897, Fructuós Gelabert va rodar al pati de la fàbrica la seva primera pel·lícula, 'Riña en un café'.


CARLOS VALBUENA

8. CAN GALTA CREMAT  

REMINISCÈNCIES LITERÀRIES

El 1896, els germans Mateu van crear al carrer de Batrina una fàbrica que es va especialitzar en la producció de cotó i llana i es va arribar a convertir en una de les tèxtils més importants de Sant Andreu de Palomar: Can Galta Cremat. No queda res de l’edifici d’estil modernista, amb mur exterior d’obra vista i decoracions geomètriques que allotjava els telers mecànics per a panes, màquines de filar i espais per a tints i teixits de fil. Res, excepte la xemeneia de totxo cuit que presideix la plaça batejada el 1998 amb el popular nom de la fàbrica. Una base en forma de paral·lelepípede coronada per una petita cornisa amb dentells serveix de suport a la peça troncocònica d’aquesta esvelta supervivent d’una fàbrica amb tendència literària i solidària. De fet, uns acomiadaments molt sonats amb què l’empresa es va desfer dels treballadors grans van portar Ignasi Iglésias a escriure l’obra Els vells, estrenada el 1903. Diuen les males llengües que a Francesc Moragas i Barret, després de veure-la representada al Romea, li va sorgir la idea de crear la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis el 1904. Avui és Caixabank.


CARLOS VALBUENA

9. FÀBRICA LEHMANN

RACÓ DE NINES I CREACIÓ

Una porta de fusta entreoberta condueix a un carreró fosc de parets escrostonades des del qual ens donen la benvinguda una vintena de bús­ties desiguals, de colors i formes diferents que són la carta de presentació dels que treballen en aquest pati creatiu de l’Eixample. L’estret carreró desemboca en un bonic pati interior presidit per una xemeneia gegant que reivindica des de fa més d’un segle aquest racó industrial avui dedicat a la creació. Ernst Paul Lehmann va ser un dels fabricants de joguines més importants del món. El 1893, va instal·lar una de les seves fàbriques de nines de porcellana a l’interior d’aquesta illa de cases, entre els carrers de Consell de Cent, Borrell, Aragó i Viladomat. L’abril de l’any 1903, la companyia va decidir construir una xemeneia de 25 metres d’altura per a la cocció i decoració de porcellana, i després, per als fogons amb gresol de fondre metalls.


CARLOS VALBUENA

10. MACOSA

LA MÉS ALTA DE BARCELONA

Al carrer de Ramon Turró, al Poblenou, es va construir el 1950 l'última xemeneia industrial de Barcelona, que curiosament va batre el rècord d'altura entre les de la seva espècie a la ciutat (65,30 metres). No és la seva única singularitat: està construïda amb el material estrella de llavors, el formigó, i té una original forma prismàtica de deu cares amb un tronc piramidal. Era el pulmó de la siderometal·lúrgica Macosa, que va arribar a donar feina a més de 1.200 treballadors.