On Catalunya

cine

'First Love' i 6 pel·lícules més del món boig de Takashi Miike

En ocasió de l'estrena d'aquesta pel·lícula, repassem la carrera d'un dels cineastes més extrems i prolífics del món

first-love

first-love

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Es diu que Takashi Miike és un pertorbat; que si un psiquiatre l’examinés, el tancaria per tota la vida. I té sentit, perquè imatges creades pel director japonès, un dels més demencialment prolífics del món, probablement només caben en la ment d’un psicòpata. La que avui estrena a Espanya –si comptem els seus treballs per a vídeo i televisió és la 103 de la seva carrera– inclou la visió d’un cap tallat que roda per un carreró amb els ulls parpellejants mentre el cos del qual ha sigut separat continua caminant, la d’un home que unta cocaïna amb afecte sobre la seva ferida de bala i la del fantasma d’un pedòfil que balla en calçotets en un vagó de metro.

First love

AccióJapó, 2019 Repartiment: Becky, Bengal, Mami Fujioka, Takahiro Miura Direcció: Takashi Miike

First Love barreja comèdia, acció i amor per contemplar la relació entre un boxejador afligit d’un tumor cerebral i una prostituta drogoaddicta que es veuen empesos a l’epicentre d’una operació de narcotràfic que involucra la Yakuza, uns policies corruptes i una assassina letal. S’assembla molt més als extravagants i jovials espectacles de sadisme que van donar a conèixer Miike internacionalment fa dues dècades –tot i que, això sí, és molt menys excessiva i més accessible– que a la seva eclèctica producció posterior, en la qual cap fins el cine infantil. És lògic, doncs, que aquest brevíssim mostrari de la seva filmografia faci atenció a aquestes salvatges obres primerenques.

1. Audición (1999)

En aquesta crítica salvatge al masclisme de la societat nipona, un director de cine organitza un fals càsting d’actrius per trobar parella. Quan la jove Asami entra a casa seva, el depredador es converteix en presa: servint-se d’agulles i fil de niló, ella el tortura i el mutila; també l’obliga a ingerir vòmit del bol d’un gos. Dit això, és una pel·lícula molt menys explícita del que aquesta descripció suggereix.


2. Ichi the killer (2001)

La seva pel·lícula més icònica, i de visionament essencial per entendre fins a quin punt està justificada la fama de sàdic que persegueix Miike. Va ser prohibida en diversos països i, durant la seva presentació al festival de cine de Toronto, es van repartir bosses per a vòmits als espectadors. Al llarg del seu metratge veiem un home que és partit en dues meitats perfectament simètriques, un altre que es talla la seva pròpia llengua i un altre el cap del qual és utilitzat a manera de diana de dards.


3. La felicidad de los Katakuri (2001)

La seva ficció més surrealista. Conté molt humor negre, números musicals, escenes d’animació stop-motion, moments onírics, un interludi de karaoke i una legió de zombis. Retrata una família propietària d’un hotel en el qual tots els clients acaben accidentalment morts, i enterrats al pati, però la seva trama també inclou un assassí, un marine que assegura ser el nebot d’Isabel II i un volcà actiu.


4. Visitor (2001)

Una cosa així com una relectura rodada en vídeo ‘cutre’ de ‘Teorema’, de Pasolini –la història d’un estrany que envaeix una família–, amaneix el retrat de la seva disfuncional prole protagonista de violència domèstica, incest, prostitució, prostitució incestuosa, drogoaddicció, violacions, necrofília i borbolls de llet materna. Se la sol considerar la pel·lícula més aberrant de Miike, tot i que inclou moments molt còmics i una història de redempció.


5. Gozu (2003)

Pot definir-se com a ‘road movie’, odissea psicosexual, cine de yakuzes sobrenatural o el més semblant a la versió japonesa d’una pel·lícula de Lynch. Entre els seus extravagants personatges hi ha un amo de restaurant transvestit, un minotaure amb cap de vaca i un mafiós que només funciona al llit amb l’ajuda d’un cullerot de sopa estratègicament introduït. En el clímax, una dona dona a llum un home adult.


6. 13 asesinos (2010)

Notícies relacionades

‘Remake’ de ‘Jûsan-nin no shikaku’ (1963), tot i que d’argument tan semblant al del clàssic bèl·lic d’Aldrich que podria rebatejar-se ‘13 del patíbul’, és una de les seves obres més clàssiques. Culmina amb una batalla de 45 minuts entre els herois del títol i un exèrcit de més de 200 homes en un poblat ple de trampes més pròpies d’‘El equipo A’ que del cine de samurais. En una tempesta de sang, roden caps i crema el bestiar.

 

Temes:

Cine