'Instruccions per enterrar un pare': anar-se'n d'aquest món no surt gratis

L’eslògan de l’obra ja és d’un enginy revelador. «¿Saps què hi ha després de la mort? Despeses». Així es presenta ‘Instruccions per enterrar un pare’, el segon muntatge que presenta a la Sala Flyhard el tàndem Carmen Marfà-Yago Alonso, després de l’exitosa ‘Ovelles’, peça que recuperarà La Villarroel al maig. Primer de tot, convé apuntar que aquesta entrega es mou per camins similars a l’anterior. Estem davant d’una comèdia negra sobre com pot costar un enterrament, i més si tens teranyines al compte corrent.

És el que li passa al Toni (Eduard Buch), un professor d’ànim afligit que malviu fent suplències i a qui li costa superar que la dona l’hagi deixat per un altre. El seu pare acaba de morir i ell no disposa dels 8.000 euros per pagar un enterrament en ús, amb música en directe, recordatoris i un estilós model ‘Nazareth Nogal’ com a fèretre. És el desig de la seva mare, l’Aurèlia (Teresa Vallicrosa), que vol acomiadar com cal l’Ovidi, el seu marit al llarg de 50 anys. I que va morir com un angelet mentre dormia.

Sense un duro

Així com la vídua espera un enterrament modèlic, la neta Emma (Sara Diego), o sigui la filla del Toni, està al corrent que el seu pare no té un duro i que obtenir un préstec per a l’enterrament ho té més difícil que pujar l’Everest sense oxigen. L’Emma li planteja sense èxit donar el cos a la facultat de medicina i es converteix en una forçada còmplice de l’alternativa –que l’àvia no ha de saber– a què es veu abocat el pare: enterrar-lo pel seu compte. Així no haurà de trucar els familiars ni «els cosins de Sòria», com tant li insisteix l’Aurèlia. Tot acabarà sent bastant més íntim, informal, estrambòtic i, alhora, del gust de tots. 

Amb ‘Instruccions per enterrar un pare’ ve a la memòria la figura de Rafael Azcona, el genial guionista de pel·lícules com ‘El pisito’ o ‘El cochecito’, dirigides per Marco Ferreri. L’humor negre d’aquestes comèdies es revela com un referent –voluntari o no– de la peça. El trobem en la mateixa situació plantejada, les pressions per pagar un enterrament, o en els personatges: el pare superat, la filla mil·lenista o l’àvia, una tieta de tota la vida.

Eduard Buch capta perfectament el to d’aquest home que s’enfronta desesperat a un atzucac, tot i que al final trobi una escletxa per sortir-ne. Et venen ganes de saltar de la butaca per anar a consolar-lo i fer-li una abraçada. La jove Sara Diego deixa empremta d’una actriu que haurem de tenir en compte, i sempre manté el tipus. No en va compta amb antecedents familiars de primera. El seu segon cognom és Boladeras: és filla de Gabino Diego i de Rosa Boladeras. A qui li sobren quilòmetres de carrera professional és a Teresa Vallicrosa, i bé que ho demostra. Habitual del gènere musical, també li surt brodada la comèdia. Porta en ocasions el seu personatge a l’escala més histriònica, però és que l’Aurèlia ho demana a crits.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Buch, Diego i Vallicrosa, per tant, mai titubegen en una peça d’escriptura teatral nítida, rèpliques enginyoses, amb les seves dosis d’emotivitat en un entorn costumista, i personatges perfilats amb solvència. I que, a més, en aquesta acollidora intimitat de menjador que sempre proposa la Sala Flyhard funciona de forma ben greixada.