'Vespres de la Beata Verge': Un retrat sense rostre

Teatralidad extrema, carisma desbordant, una personalitat fora de sèrie. Per descriure el que fa Oriol Genís sobre un escenari tots els adjectius es queden curts. Arribes, et treus l’abric, apagues el mòbil, et recol·loques al seient, comproves que sí, que has apagat l’artefacte del dimoni i ell ja és allà. Assegut en un banc. Mirada absent, però present. Sona el to intermitent d’un telèfon despenjat. Sense treva, sense fi. Genís comença a parlar, a vomitar frases senceres, una després de l’altra, gairebé sense respirar, sense moure’s. Una verborrea imparable. Ens transporta a una ciutat grisa i marginal, a un carreró de prostitutes i pintura de llavis. 

‘Vespres de la Beata Verge’ és un d’aquests petits èxits de l’‘off’ barceloní que, des de la seva estrena, fa més de set anys, ha anat tornant a la cartellera. Sala Beckett, Teatre Akadèmia, Escenari Brossa. Un espectacle cuinat a foc lent per Albert Arribas –traductor de la peça– i la seva companyia, Centaure Produccions, autors també de joies com a ‘Moro com a país’ o ‘F.R.A.U.’ aquesta genial provocació de set hores que el mateix equip va definir com una operació de màrqueting per denunciar que tot el teatre és un frau. Només en aquest context, de companyia ‘rara avis’ dins del panorama teatral català, es pot entendre ‘Vespres de la Beata Verge’, un dels projectes més personals del seu director: Jordi Prat i Coll, també responsable del fenomen teatral de la temporada passada, ‘Els Jocs Florals de Canprosa’. 

L’obra, escrita per Antonio Tarantino, forma part de la tetralogia ‘Quattro atti profani’. Un conjunt de textos que, mitjançant actes sacramentals, representacions sagrades i viacrucis, busca retratar les capes més humils de la societat. Tot amb ecos de Pasolini, el gran retratista dels baixos fons italians. Aquí ens trobem un pare, un delinqüent de pa sucat amb oli, que espera el resultat de l’autòpsia del seu fill. Un home que, desesperat, manté una última conversa amb el seu fill, que es prostituïa pels carrers de la ciutat. Un monòleg desbordant fet de paraules mai pronunciades, incomprensió i marginalitat. 

Només l’absència del fill permet reconstruir la història i generar un diàleg impossible per tornar enrere i ajudar-lo a travessar la llacuna Estígia. D’aquesta manera, passant de la ràbia a la pena, de l’odi a la tristesa, ‘Vespres de la Beata Verge’ es converteix, gairebé sense adonar-nos-en, en una història de la tragèdia contemporània, la de la discriminació i l’exclusió social. En una de les obres més polítiques de la cartellera actual. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Jordi Prat i Coll opta per una direcció neta i precisa, una posada en escena sòbria i minimalista al servei del text. Una obra centrada en la paraula que, com hem avisat des del principi, Oriol Genís interpreta de manera orgànica, sublim. El seu rostre ens condueix directament a l’abisme, un cop dur a la boca de l’estómac que ens colpeja i ens recorda que, com escrivia Eduardo Galeano, els ningú no són, encara que siguin. Els ningú costen menys que la bala que els mata.