'La verdad': Catherine Deneuve, l'actriu eterna

François Truffaut va comentar fa temps que un aficionat al cine només necessita contemplar-la en pantalla per trobar la felicitat. I això és una cosa rigorosament certa, però també que crida molt l’atenció considerant la freqüència amb què, al llarg de sis dècades de carrera, ha donat vida a dones inquietants i pertorbadores. Catherine Deneuve porta rodades unes 120 pel·lícules i, malgrat que el temps no perdona –actualment es recupera d’un accident cerebrovascular–, continua treballant sense parar per als millors directors. Sense anar més lluny, acaba d’arribar als cines la seva primera col·laboració amb Hirokazu Kore-eda.

A ‘La verdad’, primera pel·lícula rodada a Europa pel director japonès, Deneuve encarna una exitosa actriu veterana, arrogant i orgullosa de no haver demanat mai perdó a ningú encara que en tingui motius perquè, a parer seu, ser una estrella li dona dret a això. La seva actitud resultaria increïblement irritant de no ser perquè Deneuve la dota d’una vulnerabilitat amb què és impossible no empatitzar. Al començar el relat, la diva rep la visita des de Nova York de la seva filla (Juliette Binoche) i la família d’aquesta i, immediatament, la reunió fa que velles ferides maternofilials comencin a supurar. Atesos els clars paral·lelismes que sembla haver-hi entre la protagonista de ‘La verdad’ i la mateixa Deneuve, l’estrena de la pel·lícula ens ofereix l’ocasió idònia per recordar alguns títols destacats d’una filmografia excepcionalment il·lustre.

1. ‘Els paraigües de Cherburgo’ (1964)

1. ‘Els paraigües de Cherburgo’ (1964)El musical que la va portar a la fama internacional. Dos joves amants es veuen obligats a

separar-se i, tot i que prometen mantenir-se fidels, la cosa es complica. És una pel·lícula inoblidable no només pel treball de Deneuve sinó també pel fet d’estar cantada en la seva totalitat –no conté diàlegs parlats– i per aquesta vibrant paleta de colors que el director, Jacques Demy, va concebre en homenatge als musicals de Hollywood dels 50.

---

2. ‘Repulsió’ (1965)

2. ‘Repulsió’ (1965)La primera pel·lícula rodada en anglès per Roman Polanski ens mostra el procés de descomposició d’una psique humana i les seves violentes conseqüències. Deneuve hipnotitza encarnant una jove que se submergeix en una bogeria arrelada en el seu menyspreu visceral pels homes. No queda del tot clar si els seus actes són reals o només existeixen a l’interior de la seva ment recargolada, però això no els fa menys inquietants.

---

3. ‘Bella de día’ (1967)

3. ‘Bella de día’ (1967)En aquesta comèdia negríssima i assaonada de surrealisme, l’actriu encarna una mestressa de casa jove i bonica atrapada en un matrimoni faltat de passió que, impulsada per les seves fantasies sexuals, comença a treballar a la tarda en un bordell parisenc. Deneuve desconcerta i enlluerna per igual gràcies a la seva aparent gelor i al somriure enigmàtic que manté mentre abraça el sadomasoquisme.

---

4. ‘El último metro’ (1980)

4. ‘El último metro’ (1980)Durant l’ocupació nazi, un director escènic jueu s’amaga al teatre de París on la seva dona coordina la producció d’un nou muntatge. La dona es veu impactada per l’arribada del nou actor protagonista, faldiller i membre de la Resistència, i descobreix que el seu cor i la seva lleialtat estan dividits. Deneuve va col·laborar per primera vegada amb Gérard Depardieu en aquest ardent melodrama de Francois Truffaut.

---

5. ‘Indoxina’ (1992)

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

5. ‘Indoxina’ (1992)Deneuve exhibeix un domini narratiu total mentre dona vida a 25 anys en la vida d’una plantació de cautxú a l’antiga colònia francesa. Malgrat la seva elegància innata, el personatge no fa fàstics a les glopades ocasionals d’opi ni als interludis carnals amb un oficial naval ben plantat.

---

6. ‘Potiche’ (2010)

6. ‘Potiche’ (2010)Contemplar-la a la pell de la dona d’un tirànic propietari d’una fàbrica de paraigües és un plaer ininterromput, des que apareix en escena embotida en un xandall vermell fins que, sense perdre l’aplom enmig del caos, el seu personatge emprèn una carrera política. Una de les pel·lícules més celebrades de François Ozon, que ja havia dirigit Deneuve a ‘8 mujeres’ (2002).