'Kràmpack': ¿Retrat d'una generació?

Simpàtica, divertida i refrescant.‘Kràmpack’ va marcar una generació. Estrenada a ple estiu de 1994, explicava la història de quatre amics (Joel Joan, Jordi Sànchez, Eduard Fernández i Mónica Glaenzel) que se’n van a viure junts. L’obra, escrita per un debutant Sànchez i dirigida per Josep Maria Mestres, va ser un èxit al Festival de Sitges, va arrasar a Barcelona i, d’allà, se’n va anar fins a Madrid i fins i tot Caracas.A més, va ser el germen d’una sèrie de culte a Catalunya (‘Plats bruts’) i Cesc Gay la va adaptar al cine a començaments de l’any 2000. Poques obres van connectar tant i tan ràpid amb el públic. Es miri per on es miri,‘Kràmpack’ va ser un èxit rotund. 

No és casual, doncs, que ansiosos com estem a la cartellera barcelonina de grans èxits i de (re)connectar amb la joventut,‘Kràmpack’hagi tornat. Una pràctica, per cert, cada vegada més habitual. Ho ha fet alteatre Aquitània, on serà fins a principis de gener, dirigida perPep Antón Gómezi interpretada, amb solvència, per rostres televisius com araJaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré i Mikel Iglesias. El text continua sent el mateix ja que, segons els responsables del nou muntatge, els interessos de la gent en la vintena no han variat: agradar, triomfar i cardar. L’homosexualitat i bisexualitat dels personatges ha passat, evidentment, a un segon pla, però la resta gairebé no ha canviat. Tampoc ho necessita.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Als 25 anys de la seva estrena,‘Kràmpack’continua funcionant. Pel difícil equilibri entre comèdia i tragèdia, pels diàlegs ràpids i fluids que es convertirien en marca de la casa i, indubtablement, pels seus personatges. Pròxims, creïbles, reals.‘Kràmpack’funciona, simplement i planerament, perquè està ben escrita, ben estructurada i ens parla, entre molts altres temes, d’una cosa universal: l’amor. Tot i així, ha passat de ser un retrat vital i sincer a convertir-se en un mer entreteniment. ¿Seran capaços de connectar els joves d’avui dia amb aquest‘Kràmpack’? ¿Se sentiran identificats amb els personatges i les seves vivències com van fer els seus pares i oncles als anys 90? 

A l’estil ‘Friends’ i ‘Plats bruts’ 

A l’estil ‘Friends’ i ‘Plats bruts’ Si fem una ullada a les històries dels muntatges escrits i interpretats, aquí i ara, per joves en la vintena, ens trobem amb tres constants inexistents en el text de Jordi Sànchez: precarietat, feminismes i importància de l’estètica. Penso en ‘Livalone’, de Francesc Cuéllar; en ‘La mujer más fea del mundo’, d’Ana Rujas i Bárbara Mestanza, o en ‘This is real love’, del col·lectiu VV.AA. Tres peces totalment diferents en forma i fons però amb una característica en comú: són l’oposat a l’obra que ens ocupa. Tant en temàtica com en posada en escena. Tot i així,‘Kràmpack’ funciona i diverteix com a bona ‘sitcom’ dels 90 (a l’estil ‘Friends’, ‘Plats bruts’ o ‘Frasier’), però, per desgràcia, no aconsegueix sacsejar i emocionar l’espectador com ho va fer fa més de 20 anys. ¿Necessitàvem recuperar aquest èxit del nostre teatre?