Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

PETITS FORMATS

'Kràmpack': ¿Retrat d'una generació?

El muntatge del Teatre Aquitània diverteix com a bona 'sitcom' dels 90, però no sacseja el públic com fa 20 anys

Aída Pallarès

'Kràmpack': ¿Retrat d'una generació?

Simpàtica, divertida i refrescant. ‘Kràmpack’ va marcar una generació. Estrenada a ple estiu de 1994, explicava la història de quatre amics (Joel Joan, Jordi Sànchez, Eduard Fernández i Mónica Glaenzel) que se’n van a viure junts. L’obra, escrita per un debutant Sànchez i dirigida per Josep Maria Mestres, va ser un èxit al Festival de Sitges, va arrasar a Barcelona i, d’allà, se’n va anar fins a Madrid i fins i tot Caracas. A més, va ser el germen d’una sèrie de culte a Catalunya (‘Plats bruts’) i Cesc Gay la va adaptar al cine a començaments de l’any 2000. Poques obres van connectar tant i tan ràpid amb el públic. Es miri per on es miri, ‘Kràmpack’ va ser un èxit rotund. 

‘Kràmpack’

Teatre Aquitània (Avinguda de Sarrià, 33).
Autor: Jordi Sànchez.
Dirección Pep Antón Gómez.
Repartiment: Àlex Ferré, Mikel Iglesias, Jaume Casals, Lídia Casanova. Entrades: de 13 a 22 €.
Funcions fins al 12 de gener, de dijous a diumenge.

No és casual, doncs, que ansiosos com estem a la cartellera barcelonina de grans èxits i de (re)connectar amb la joventut, ‘Kràmpack’ hagi tornat. Una pràctica, per cert, cada vegada més habitual. Ho ha fet al teatre Aquitània, on serà fins a principis de gener, dirigida per Pep Antón Gómez i interpretada, amb solvència, per rostres televisius com ara Jaume Casals, Lídia Casanova, Àlex Ferré i Mikel Iglesias. El text continua sent el mateix ja que, segons els responsables del nou muntatge, els interessos de la gent en la vintena no han variat: agradar, triomfar i cardar. L’homosexualitat i bisexualitat dels personatges ha passat, evidentment, a un segon pla, però la resta gairebé no ha canviat. Tampoc ho necessita.

Als 25 anys de la seva estrena, ‘Kràmpack’ continua funcionant. Pel difícil equilibri entre comèdia i tragèdia, pels diàlegs ràpids i fluids que es convertirien en marca de la casa i, indubtablement, pels seus personatges. Pròxims, creïbles, reals. ‘Kràmpack’ funciona, simplement i planerament, perquè està ben escrita, ben estructurada i ens parla, entre molts altres temes, d’una cosa universal: l’amor. Tot i així, ha passat de ser un retrat vital i sincer a convertir-se en un mer entreteniment. ¿Seran capaços de connectar els joves d’avui dia amb aquest ‘Kràmpack’? ¿Se sentiran identificats amb els personatges i les seves vivències com van fer els seus pares i oncles als anys 90? 

A l’estil ‘Friends’ i ‘Plats bruts’ 

Si fem una ullada a les històries dels muntatges escrits i interpretats, aquí i ara, per joves en la vintena, ens trobem amb tres constants inexistents en el text de Jordi Sànchez: precarietat, feminismes i importància de l’estètica. Penso en ‘Livalone’, de Francesc Cuéllar; en ‘La mujer más fea del mundo’, d’Ana Rujas i Bárbara Mestanza, o en ‘This is real love’, del col·lectiu VV.AA. Tres peces totalment diferents en forma i fons però amb una característica en comú: són l’oposat a l’obra que ens ocupa. Tant en temàtica com en posada en escena. Tot i així, ‘Kràmpack’ funciona i diverteix com a bona ‘sitcom’ dels 90 (a l’estil ‘Friends’, ‘Plats bruts’ o ‘Frasier’), però, per desgràcia, no aconsegueix sacsejar i emocionar l’espectador com ho va fer fa més de 20 anys. ¿Necessitàvem recuperar aquest èxit del nostre teatre? 

Temes: Teatre