'Casa de nines, 20 anys després': La Nora torna

Per la mateixa porta que va creuar un dia per deixar enrere la seva vida reapareix, 20 anys després, Nora Helmer en una inesperada tornada a casa. Per a tothom: per a ella mateixa, per al marit abandonat, per a la seva filla i per a la dida que la va cuidar a ella i als seus dos germans. Cent quaranta anys després de Casa de nines, la rupturista obra de l’insigne dramaturg noruec Henrik Ibsen, arriba la segona part.

Porta la firma del nord-americà Lucas Hnath, que va estrenar la peça amb èxit a Broadway el 2017. No ha tardat a arribar a la cartellera barcelonina sota la direcció de Sílvia Munt, que ha posat drets amb similar èxit, dins del festival Grec, Casa de nines, 20 anys després. L’excel·lent acollida en el Romea tindrà continuïtat al setembre, on obrirà el curs del teatre. 

Dir que aquesta segona part està a l’altura de l’original resulta innecessari perquè no es poden comparar textos d’èpoques tan diferents. Ara bé, Hnath manté el llistó alt i recull l’esperit i els debats que va obrir Ibsen i que encara ressonen sense problema. Nora Helmer torna perquè busca el divorci del seu marit. És avui una escriptora d’èxit, amb el mateix esperit feminista que la va portar a abandonar la seva llar, però la seva reputació està en joc davant de l’amenaça d’un jutge, un marit abandonat per una lectora de les seves novel·les.

La virtut d’aquesta Casa de nines, 20 anys després és que, més que aprofundir en els arguments de la Nora –que els manté perquè no es penedeix de la seva decisió–, dona veu i vol als altres tres personatges, a les víctimes de la seva fugida. Passa en una sèrie d’assalts propis d’un combat de boxa en els quals la Nora (Emma Vilarasau) creua primer cops dialèctics amb la fidel serventa Anne Marie (Isabel Rocatti), i després amb el seu marit Torvald (Ramon Madaula) i amb la seva filla Emmy (Júlia Truyol). Ningú la rep, lògicament, amb els braços oberts ni ella ho busca. Hnath va teixint aquests desacords fins a una pirueta argumental.

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Una funció com aquesta precisa d’una direcció que impulsi el treball dels seus intèrprets. I així passa en el Romea. Sílvia Munt mou amb precisió el seu repartiment en un espai de sòbria elegància, amb tons grisos, a càrrec d’Enric Planas. La mateixa elegància té el vestuari de Mercè Paloma. Vilarasau, al capdavant de l’elenc, posa sempre el nervi que encara manifesta la Nora en la seva maduresa amb un treball rodó.

Com ho és el d’Isabel Rocatti en el paper de la dida. Ella és qui li canta les veritats i li recorda que li va tocar sacrificar-se per acompanyar Torvald. Madaula es mou amb presència al carrusel emocional d’un marit que vol mostrar l’enteresa que no va tenir dues dècades enrere. I Júlia Truyol és, de nou, superba com aquesta filla que és bastant més conservadora que la seva mare. I és que les coses no canvien tant en 20 anys.