Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

TEATRE

'Flashdance': Febre pels 80 al Tívoli

Va ser una pel·lícula amb un èxit rotund i cançons que van alimentar la llista de 'hits'. Dos pilars suficients per consolidar el record nostàlgic del musical 'Flashdance'

José Carlos Sorribes

'Flashdance': Febre pels 80 al Tívoli

maitecruz

La llista de ‘hits’ és imbatible. A veure qui es resisteix a unes cançons d’energia rabiosament dels vuitanta. Són el principal motiu per construir un musical a partir de 'Flashdance', el film d’Adrian Lyne (1983) que va aconseguir una legió de fans. Malgrat que va ser substituïda per dobles en les coreografies més exigents, va llançar a la fama l’actriu Jennifer Beals, que encarnava la jove Alex Owens, una heroïna de classe baixa: soldadora de dia i ballarina de nit. Eren els temps de l’MTV i els seus vídeos (avui ja pura arqueologia), escalfadors i malles de licra. Els 80 en tota regla. D’aquest esperit s’amara el musical perquè es tracta d’evocar, a cara descoberta, els records del film en els que s’asseguin a la platea.

Flashdance

Teatre Tívoli
Director i adaptador: JC Storm
Director musical: Guillermo González
Coreògrafa: Vicky Gómez
Fins al 22 d’abril. A partir de 24 €

La producció –la primera de Selladoor Spain– que estrena el Tívoli es mou per aquest carril i mai s’hi escapa. El clímax arriba amb ‘Maniac’, ‘Gloria’ (sí, la d’Umberto Tozzi en versió de Laura Branigan), ‘I love rock’n’roll’, ‘Manhunt’ i, per descomptat, amb ‘What a feeling’. El pupurri final, amb un mix de totes, aixeca el públic dels seus seients. Una altra cosa són la resta de cançons, compostes expressament per al musical. Realcen la història romàntica entre Alex i el seu cap, Nick, i adornen la ingènua i naïf protesta social de ‘Flashdance’. Són bastant més pàmfiles, i ensucrades en excés.

I és que la trama de ‘Flashdance’ només arriba per a una intranscendent pel·lícula de cap de setmana, d’aquelles d’escarxofar-se al sofà. Ens presenta una simple història de superació i la lluita per un somni de la protagonista –entrar en una acadèmia de ball–, acompanyada d’amigues amb il·lusions i frustracions similars. La majoria d’espectadors ja saben què els espera i es troben en el Tívoli amb una actriu protagonista, Chanel Terrero, que en primer lloc destaca per la seva enorme semblança amb Jennifer Beals. Ella sí que canta, balla i actua, tot alhora, i destaca principalment per la seva qualitat vocal. La intèrpret catalana, d’origen cubà, manifesta sempre un entusiasme contagiós i es deixa la pell, literalment, en el famós número final d’examen d’accés a l’acadèmia al qual s’arriba amb la reserva encesa. Al seu costat, Sam Gómez (Nick) manté el tipus i també brilla en uns duets ben sincronitzats amb Chanel Terrero.

La solvència d’Olga Hueso

També destaquen les veus d’Alexandra Masangkay i Cecilia López, així com la capacitat interpretativa de Clara Alvarado i Olga Hueso, aquesta al paper de Hanna, la inspiració familiar d’Alex i aquí amb un recorregut més gran que a l’original de la pel·lícula. Ho aprofita bé Hueso, actriu de solvència contrastada en el gènere i que ja li robava pla a la mateixa Nina a ‘Mamma mia!’

EL+

L’entusiasme de tot l’equip al servei dels hits i seguidors de la recordada pel·lícula.

EL-

Una primera part que es fa llarga i el to ensucrat dels temes menys coneguts.

Són cares destacades d’un musical sense ambicions, amb una primera part massa llarga, unes imaginatives solucions escenogràfiques a partir d’enormes escales mòbils i projeccions en una gran pantalla per recrear els diferents espais. El necessari cos de ball és tan enèrgic com la banda que toca en directe. Tot per compondre una crida a la nostàlgia de la qual participen els entregats seguidors de 'Flashdance' i els seus 'hits’ dels 80. 

Temes: Teatre