Deliciosa família 'Travy'

Va com un coet, però manté els peus a terra. Catapultat com la gran revelació teatral dels últims anys amb 'Ragazzo', 'Be god is' i 'La calavera de Connemara', i a la televisió com a protagonista de la sèrie 'El dia de demà', Oriol Pla Solina (Barcelona, 1993) ha recorregut a la seva gent, la seva família, per a l’encàrrec del Teatre Lliure d’escriure i dirigir una obra.

Queda clar que a l’actor ni l’escumós anunci d’Estrella Damm li ha pujat al cap. És allà, representant 'Travy' a la petita sala de l’Espai Lliure  amb els seus pares, Quimet Pla –cofundador de Comediants– i Núria Solina –amb experiència al carrer amb la companyia Picatrons– i la seva germana, la Diana, també actriu. Una delícia imperdible sobre una família de joglars, la dels Pla Solina.

D’entrada, l’Oriol –que firma la dramatúrgia amb Pau Matas– fa un solo de clown antològic sobre el monstruós preu de l’estressant èxit. El fill pròdig aparca la fama i torna a casa per revolucionar-la amb la seva intenció de muntar un espectacle juntament amb el seu clan. Els pares es desperten de cop de la letargia i crisi artística –“mastegaven les hores”, incapaços de trobar un bon gag–, i reprenen il·lusionats el seu ofici, buscant la inspiració en les seves arrels, la tradició joglar i la ‘commedia dell’arte’, mentre la germana renega del nas de pallassa i s’aplica a experimentar amb la ‘performance’ i les acrobàcies.

Passat i present de les arts escèniques en una pugna atapeïda d’humor, enginy i humanitat que reivindica el que és artesanal, l’herència teatral i la llibertat de l’artista.

Les rialles inunden la platea, però també l’emoció que esquerda en els seus tombs dramàtics, en un preciós cant d’amor a la família, al teatre i a la vida. S’han de destacar els diàlegs entre els progenitors –“no et canso”; “no t’escolto gaire, la veritat”–.

UNA VIDA ENTRE GAGS

Alguns textos són pur sentiment, com el monòleg final de la mare, commovedora lliçó de vida: “Hem rigut molt, m’ho he passat bé amb tu i els nens. Ens penedim del que no fem, però tu i jo vam fer moltes coses... No vam poder complir del tot els nostres somnis... però el meu somni era aquest. Triomfar és ser jo mateixa. Fer el que em doni la gana...”. I això mateix ha fet el seu fill i tots ells, ara al Lliure. “No tothom sap fer el ridícul”, deixa anar Quimet Pla, entranyable.

Notícies relacionades

Sopars d’empresa amb sabor d’autor a Aflamas

Barcelona i les tecnologies obertes

Ell també té els seus moments de glòria, com el hamletià “¿ser un ou o no ser-ho?”, que declama mentre cuina una truita en un fogó elèctric que pretén encendre amb un llumí. Brillant.

Els ha sortit, sota la batuta pretesament caòtica de l’Oriol, un espectacle rodó. Tan rodó com la síndria –brutal metàfora del més íntim– amb què carrega el pare durant la funció. Les ovacions del públic dret són el premi a una obra nascuda des del cor, i un talent immens, a la qual desitgem llarga vida.